dilluns, 28 de febrer de 2011

L'EMBARÀS DE SISTER BREKTI


Les quatre sister que viuen a Alitena són nascudes a la regió. Totes treballen per a la gent d’Irob, però n’hi ha una que és especial. És una altre cuca de llum a Etiòpia: és Sister Brekti.

És una dona de 28 anys, plena d’energia i amb moltes ganes d’ajudar a la seva gent.

Treballa amb les dones i el jovent d’Alitena i està plena d’idees, però sovint li falten diners i temps.

És una dona que els té ben posats, però a l’hora no ha perdut la innocència que caracteritza moltes vegades la gent de la regió.

Un dia a la nit, asseguts al menjador ens va explicar una mica la seva història.

Va néixer en un poblet del costat, en el si d’una família pobra de vuit germans. Als dotze anys ja l’havien promès per primera vegada. Encara ara, a les zones rurals són les famílies qui trien pels seus fills i filles la persona que creuen més adequada.

Sister Brekti va refusar el primer compromís i fins a tres més en els següents anys. Els homes no eren el seu fort, de petita els hi tenia terror, els volia ben lluny i això enmoinava especialment a la seva mare.

A part dels homes, l’altre gran problema en la pubertat de sister Brekti fou el seu embaràs: Ens explicava tot rient, que un dia li va baixar sang per les cames, ella no sabia què li passava, estava desesperada pensant que havia quedat embarassada.

Peró de qui?, es preguntava, havia parlat amb 3 nois en els darrers dies! Un dels tres nois havia de ser el pare.

Durant un mes es va estar amagant de la gent, estava avergonyida del seu embaras i no volia que ningú se n'assabentés. Un dia però, al sortir de l’escola, les seves amigues van començar a parlar, una d’elles explicava que li havia arribat la menstruació, quan aquesta va descriure el que li passava, sister Brekti va començar a respirar tranquil·la, no estava embarassada, a més es va assabentar que parlant amb els nois no es quedaria embarassada, quina tranquil·litat!

Rient ens explicava que ara ja coneix moltes coses sobre la sexualitat de la dona i que fins i tot pot donar-los algun consell. Ens va explicar que a la regió d’Irob era molt estrany l'ablació, cosa que no passa a la major part d'Etiòpia on hi han estadistiques que el 80% de les dones la pateixen.

La conversa es va acabar a les 9 de la nit, era tard i tots teníem son. Bona nit.

L'HOSPITALITAT DE LA GENT D'IROB


En tots els anys que porto viatjant, no m’havia trobat mai amb una gent tan hospitalaria, tan generosa. Semblen tòpics, però els tòpics en aquest cas representen sobradament la realitat del lloc.

Des del primer dia que vàrem arribar al convent de les sisters, vàrem poder comprobar la seva hospitalitat, ja que al arribar estaven tristes perquè no les havien avisat que arribàvem i per tant no van poder-nos donar la benvinguda que els hagués agradat. L’últim dia no ens deixaren ni aproximar-nos a les nostres motxilles, per carregar-les al jeep. L’amabilitat d’aquesta gent ens ha desbordat, algunes vegades nosaltres provinents d’una societat mes individualista, estàvem tensos davant de tantes atencions i davant de tanta gent.

El 95% de la gent de la regió, viu al camp. Cultiven bàsicament, blat, blat de moro, teff, sorgham, els que estan més de sort tenen una mica d’aviram, per poder menjar algun que altre ou, també tenen ruscs d’abelles que els dona la mel. Tot i així no en tenen suficient per menjar per tot l’any, així que en aquesta època moltes families estant menjant “belas” que són com ells anomenen les figues de moro, n’hi ha per tot arreu i a més són gratis. Explica la llegenda que un dels missioners les portar d'Italia. Hi ha famílies que en aquesta època només mengen figues de moro.

El que resulta mes increïble és que no tenen res i t’ho donen tot.

Un dia vàrem caminar fins Adaga, una petita població a una hora i mitja de camí, d’Alitena. Al centre del poble hi ha una casa, la del capellà, la resta de cases estan per les muntanyes pelades del voltant. Un poble que va patir molt durant la guerra.

Quan arribarem al poble tothom volia que anéssim a casa seva, al final però vàrem entrar a tres cases. Ens varen treure l’ho bo i millor, fins i tot en una de les cases volien matar un pollastre per nosaltres. Increïble, perquè no els sobra el menjar, més tard ens varem assabentar que una de les famílies va anar a buscar el menjar a casa del veí, perquè ells no tenien de res.

Les cases son maques, estan fetes de pedra de pissarra. Solen tenir un parell d’habitacions, una que l’utilitzen de magatzem i l’altre per dormir-hi o per sala d’estar quan fa fred, la cuina la tenen apartada fora del quadrat que formen els murs de la casa. Un quadrat on al centre hi ha un pati on hi tenen el bestiar, els que estan de sort, un pati rodejat d’una porxada on s’estan la major part del temps.

Son cases grans.

La primera casa que ens van invitar, hi viu la Tsufan, una noia de 16 anys que vol ser monja. Viu amb el seu germà i la família del seu oncle, ja que el seu pare va desaparèixer durant la guerra i no se n’ha sabut res més. La seva mare viu en el poble del costat, a 5 hores de camí d’Adaga.

A casa l’oncle, tenien invitats, veïns que venien a donar el condol per la mort d’un dels seus fills. En aquests llocs, la comunitat és molt important, són societats comunitaries, on l’individualisme quasi no existeix, tot es comparteix, les decissions fetes per un consell, el treball, el menjar, quasi tot es fa acompanyat.

Al entrar a la casa ens assentàrem a la porxada, hi havia tot de gent, diferents familiars que viuen a la casa. Ens donaren mel, un bé escàs aquest any i com no feren la cerimònia del calé. Una cerimònia sempre llarga que permet per tant llargues converses entre els comensals. Abans de prendre’t el calé es fa una pregaria per donar gràcies a Déu. Com deia es una regió molt catòlica.

La segona casa a visitar fou la de l’administrador del consell del poble. Aquesta figura representa al poble en les reunions periòdiques que es fan entre els pobles de la zona. Es una persona que ha elegit el poble i que no té res a veure amb el govern, que no té representants en aquesta àrea.

Els administradors es reuneixen per discutir els temes que preocupen a la gent, el temes principals en l’ultima reunió foren dos, la sequera i l’escassa collita, ens deia l’home que seria un any molt dur, ja que feia anys que no plovia tant poc.

Unint forces intentaran que el govern els envii alguna ajuda.

A casa l’administrador ens donaren el plat típic de la zona. El Tihlo, una mena de massa rodona, com el pa abans d’entrar al forn. Un noia s’encarrega de fer-ne petites boletes mes petites que després es suquen en el Hilbet, un plat fet de massa de Tihlo barrejat amb una mena de mantega i com no el berbere. Les especies picants típiques a Etiòpia.

Tot aquest menjar l'acompanyàvem amb una beguda típica, el Tel-la, una beguda feta de blat de moro una mica fermentat que li dona un gust estrany, no massa bo pel meu gust. Quan et sembla que ja has menjat suficient i abaixes el ritme, la gent que estava al nostre voltant comença a donar-nos més menjar. Ens donaven el menjar amb les seves mans, ens peixien. Això és un costum que s’anomena Gursha, on la gent en mostra d’efecte i agraïment et comença a donar menjar. Per mostrar-te molt efecte la tradició marca que te n’ha de donar tres vegades, jo ja no podia més, vaig haver de trencar la tradició, però em sembla que ningú es va molestar.

Finalment arribàrem a la casa del capella. Ell no hi era i ens rebé el seu pare, com no ens donaren injera amb algunes verdures, jo estava a punt de rebentar, a més vàrem repetir el Gursha una vegada més, el meu estómac era com un globus a punt d’explotar.

Cap el tard ens despedírem de la gent del petit poble i baixàrem muntanya avall, voliem arribar abans que es fes fosc. Durant el camí ens trobàvem a gent que quan ens veia, ens demanava perdó per no haver-nos pogut rebre a les seves cases, ens demanaven que tornéssim amb elles que ens podríem quedar a dormir i que ens prepararien més menjar. Quan varem escoltar la paraula menjar, vàrem rodolar muntanya avall, guiats per en Tsahai un noi que està estudiant per capellà, això si abans els hi vàrem donar les gracies.

És increïble la generositat d’aquesta gent, s’està acostant el cap d’any en el calendari etiop. El 10 de setembre és l’ultim dia de l’any i les monges reparteixen café perquè la gent tinguin alguna cosa per celebrar-ho, en canvi aquesta gent a nosaltres que ni ens coneixien ens oferien tot el que tenien de bo i més.

Les mostres d’amabilitat s’han donat durant tota la nostra estada en aquesta petita regió. No hem parat de saludar, una salutació també molt carinyosa, similar a l’etiop, Salam mentre dones la ma i acostes les espatlles fins a tocar-se, llavors aquestes es pressionen tres vegades mentre fas tres petons sorollosos per darrera l’espatlla que s’està pressionant.

No hem estat mai sols, sempre hi havia algú disposat a acompanyar-nos a qualsevol lloc, per lluny que sigues. Ens cuidaven com pollets, durant les caminades ens volien portar les bosses tant si com no, ens invitaven a les cases, fins i tot el dia que va venir el bisbe, tota una personalitat per ells, ens invitaren a menjar amb ell. Tractant-te d’aquesta manera et fan sentir com algú important, tothom et coneix, et saluda, et vol, et somriu.

Són una gent tímida, molt innocent, gent molt treballadora que intenta tirar endavant tot i les dificultats. Per mi un lloc amb una gent especial.

ELS NOSTRES DIES A IROB, ALITENA


Alitena es l’antiga capital de la regió d’Irob, és un petit poblet rodejat de muntanyes, que se’ls ha arrencat quasi tots els arbres. Arribàrem a Alitena caminant des de Dowhan, l’actual capital, fundada just després de la guerra l’any 2000.

Al arribar a Alitena ens dirigirem al convent de les daughters of charity on hi viuen 4 monges i unes 8 noies que voldrien ser monges.

Les sisters és l'única organització que dóna ajuda a un lloc tan necessitat. Tenen un CAP, reparteixen menjar per la gent més desnodrida, gràcies entre d’altres a la ONG ADIA, ja que tenen un projecte de desenvolupament de les dones I joves de la zona, ajuden amb el que poden.

És una zona molt necessitada, a més la sequera aquest any és devastadora, feia anys que no plovia tan poc. Per una zona on el 95% de la població viu en la zona rural, depenen totalment de la pluja, en anys bons ja tenen dèficit de menjar, aquest any pot ser catastròfic.

És una regió molt castigada, a part de la sequera i les seves conseqüències, hi podem afegir la exagerada pujada dels preus dels aliments. Un paleta guanya uns 20 Birrs al dia, significa uns 500 Birrs al mes, uns 50 dolars al mes. 50 Kg Teff costen 500 Birrs, per una família mitjana pot durar un mes. Per fer únicament injera, el “pa” etíop arriben just, està clar que una família no pot viure únicament de la injera.Digueu-me com s’ho fa una cambrera que guanya 300 Birrs al mes. S’han de prostituir?

També s’ha de tenir en compte la gran desforestació que ha sofert la zona en els darrers 25 anys i que per tant no s’aprofita l’aigua que baixa torrencialment per la falda de les muntanyes. Tambe la manca de treball, l’augment de la població però el que més ha desgastat aquesta regió és la guerra i l'època post-conflicte que encara no esta resolt.

La guerra i el conflicte post-bèlic han deixat varies “secuelas”. La guerra va deixar moltes famílies desestructurades i moltes perderen la figura masculina, aleshores, la mare o l’avia han tingut d’alimentar soles als seus fills, un problema greu en una societat on les dones treballen per la casa i per tant no aporten ingressos. Durant la guerra també hi hagué millers de desplaçats que al tornar a casa seva es trobaren que no tenien res, tornar a començar en un lloc tan dur és molt difícil. Moltes infrastructures, cases, collites, boscos, foren destruïts pels soldats i encara avui dia no s’ha fet massa res per reparar-ho.

L'època post bel-lica ha estat fins i tot pitjor, ja que l'assentament de centenars de soldats a la zona ha creat conseqüències greus, sobretot per la joventut i les dones.

La prostitució ha augmentat molt en els darrers anys, molts cops l'única sortida per moltes joves que havien quedat embarassades pels soldats. Evidentment els nivells de VIH han crescut també alarmantment. Moltes noies joves abandonen les seves llars enlluernades pels empolsinats uniformes militars. Llavors al cap d’un temps aquestes mateixes noies tornen a casa en unes condicions deplorables i la majoria estan malaltes.

El fet que hi hagi molts soldats a la zona no ajuda gens a millorar les condicions de vida de les noies joves. No són únicament els soldats etíops, sinó també els cascos blaus de la ONU. Ens explicava un home que alguns d’ells son pitjors que els soldats etíops sobretot perque se senten molt prepotents.

Una zona on el govern etíop ha invertit molt poc en els últims anys, potser perquè pertanyia a la zona de seguretat. Ni els cascos blaus podien entrar-hi.

Aquesta falta d'inversió governamental, s’agreuja per la quasi nul·la presència d’organismes internacionals o ONG que ajuden d’alguna manera. Hem vist el projecte d’un suis on han construït una mini presa, han tardat 15 anys, el World food program de les UN reparteix menjar un o dos cops l’any, res més a part de les monges que sort tenen d’algunes ajudes externes.

El dilluns vàrem poder veure com es repartia la FAFA, comprada per Adia, a les mares carregades amb els seus fills petits, que venien a buscar aquest aliment, moltes vegades després d’haver caminat fins a 6 hores, per les muntanyes, carregades totes amb el fill a l’esquena, està clar que llavors havien de tornar.

La gent d’Irob està molt acostumada a caminar, per anar a l’escola 3 hores d’anada, 3 hores de tornada, per anar a buscar aigua 1 hora de cami, si estan de sort. Si alguna persona es posa malalta, l’han de carregar mes de 2 hores, és un lloc difícil de viure, però són pagesos i el que més s’estima un pagès es la seva terra, per això la majoria roman en aquesta terra.

Tot i així molta gent jove, intenten millorar el seu futur provant sort de dues maneres ben diferents. Una es creuant el Mar Roig, fent una travessa amb molt de risc fins a Djibuti, per terra i creuant fins el Iemen, els que arriben vius, anirant fins a Arabia Saudi on treballaran com a pastors de ramats d’ovelles, cabres, vaques.

La segona opció es fer-se capellà o monja. És la zona on he conegut més gent jove que estudia per capella o monja. Un dia en una reunio d’unes 10 persones joves, 4

estudiaven per capella i 2 per monja. És per alguns l'única sortida. Alguns d’ells o elles després d’un temps s’adonen que no tenen vocació i abandonen, però almenys han rebut una bona educació i estan més ben preparats pel futur. En el convent de les daughters of charity hi ha cua per ser admeses.

Moltes vegades es diu que la gent en aquests països són pobres, però són més feliços que nosaltres. Jo estic segur que cap de nosaltres es canviaria per ells, i segur que tots ells es canviarien per nosaltres, per ells la crisi que patim els semblaria gloria.

El dilluns vàrem entrar a una casa i la mare una dona gran ens va rebre mig plorosa, ens va portar a una habitació gran on hi havia la foto del seu fill. El noi s’havia suicidat feia pocs dies. Un altre tema que ens sembla que no passa en els països pobres, però que a vegades pot ser massa habitual.