En tots els anys que porto viatjant, no m’havia trobat mai amb una gent tan hospitalaria, tan generosa. Semblen tòpics, però els tòpics en aquest cas representen sobradament la realitat del lloc.
Des del primer dia que vàrem arribar al convent de les sisters, vàrem poder comprobar la seva hospitalitat, ja que al arribar estaven tristes perquè no les havien avisat que arribàvem i per tant no van poder-nos donar la benvinguda que els hagués agradat. L’últim dia no ens deixaren ni aproximar-nos a les nostres motxilles, per carregar-les al jeep. L’amabilitat d’aquesta gent ens ha desbordat, algunes vegades nosaltres provinents d’una societat mes individualista, estàvem tensos davant de tantes atencions i davant de tanta gent.
El 95% de la gent de la regió, viu al camp. Cultiven bàsicament, blat, blat de moro, teff, sorgham, els que estan més de sort tenen una mica d’aviram, per poder menjar algun que altre ou, també tenen ruscs d’abelles que els dona la mel. Tot i així no en tenen suficient per menjar per tot l’any, així que en aquesta època moltes families estant menjant “belas” que són com ells anomenen les figues de moro, n’hi ha per tot arreu i a més són gratis. Explica la llegenda que un dels missioners les portar d'Italia. Hi ha famílies que en aquesta època només mengen figues de moro.
El que resulta mes increïble és que no tenen res i t’ho donen tot.
Un dia vàrem caminar fins Adaga, una petita població a una hora i mitja de camí, d’Alitena. Al centre del poble hi ha una casa, la del capellà, la resta de cases estan per les muntanyes pelades del voltant. Un poble que va patir molt durant la guerra.
Quan arribarem al poble tothom volia que anéssim a casa seva, al final però vàrem entrar a tres cases. Ens varen treure l’ho bo i millor, fins i tot en una de les cases volien matar un pollastre per nosaltres. Increïble, perquè no els sobra el menjar, més tard ens varem assabentar que una de les famílies va anar a buscar el menjar a casa del veí, perquè ells no tenien de res.
Les cases son maques, estan fetes de pedra de pissarra. Solen tenir un parell d’habitacions, una que l’utilitzen de magatzem i l’altre per dormir-hi o per sala d’estar quan fa fred, la cuina la tenen apartada fora del quadrat que formen els murs de la casa. Un quadrat on al centre hi ha un pati on hi tenen el bestiar, els que estan de sort, un pati rodejat d’una porxada on s’estan la major part del temps.
Son cases grans.
La primera casa que ens van invitar, hi viu la Tsufan, una noia de 16 anys que vol ser monja. Viu amb el seu germà i la família del seu oncle, ja que el seu pare va desaparèixer durant la guerra i no se n’ha sabut res més. La seva mare viu en el poble del costat, a 5 hores de camí d’Adaga.
A casa l’oncle, tenien invitats, veïns que venien a donar el condol per la mort d’un dels seus fills. En aquests llocs, la comunitat és molt important, són societats comunitaries, on l’individualisme quasi no existeix, tot es comparteix, les decissions fetes per un consell, el treball, el menjar, quasi tot es fa acompanyat.
Al entrar a la casa ens assentàrem a la porxada, hi havia tot de gent, diferents familiars que viuen a la casa. Ens donaren mel, un bé escàs aquest any i com no feren la cerimònia del calé. Una cerimònia sempre llarga que permet per tant llargues converses entre els comensals. Abans de prendre’t el calé es fa una pregaria per donar gràcies a Déu. Com deia es una regió molt catòlica.
La segona casa a visitar fou la de l’administrador del consell del poble. Aquesta figura representa al poble en les reunions periòdiques que es fan entre els pobles de la zona. Es una persona que ha elegit el poble i que no té res a veure amb el govern, que no té representants en aquesta àrea.
Els administradors es reuneixen per discutir els temes que preocupen a la gent, el temes principals en l’ultima reunió foren dos, la sequera i l’escassa collita, ens deia l’home que seria un any molt dur, ja que feia anys que no plovia tant poc.
Unint forces intentaran que el govern els envii alguna ajuda.
A casa l’administrador ens donaren el plat típic de la zona. El Tihlo, una mena de massa rodona, com el pa abans d’entrar al forn. Un noia s’encarrega de fer-ne petites boletes mes petites que després es suquen en el Hilbet, un plat fet de massa de Tihlo barrejat amb una mena de mantega i com no el berbere. Les especies picants típiques a Etiòpia.
Tot aquest menjar l'acompanyàvem amb una beguda típica, el Tel-la, una beguda feta de blat de moro una mica fermentat que li dona un gust estrany, no massa bo pel meu gust. Quan et sembla que ja has menjat suficient i abaixes el ritme, la gent que estava al nostre voltant comença a donar-nos més menjar. Ens donaven el menjar amb les seves mans, ens peixien. Això és un costum que s’anomena Gursha, on la gent en mostra d’efecte i agraïment et comença a donar menjar. Per mostrar-te molt efecte la tradició marca que te n’ha de donar tres vegades, jo ja no podia més, vaig haver de trencar la tradició, però em sembla que ningú es va molestar.
Finalment arribàrem a la casa del capella. Ell no hi era i ens rebé el seu pare, com no ens donaren injera amb algunes verdures, jo estava a punt de rebentar, a més vàrem repetir el Gursha una vegada més, el meu estómac era com un globus a punt d’explotar.
Cap el tard ens despedírem de la gent del petit poble i baixàrem muntanya avall, voliem arribar abans que es fes fosc. Durant el camí ens trobàvem a gent que quan ens veia, ens demanava perdó per no haver-nos pogut rebre a les seves cases, ens demanaven que tornéssim amb elles que ens podríem quedar a dormir i que ens prepararien més menjar. Quan varem escoltar la paraula menjar, vàrem rodolar muntanya avall, guiats per en Tsahai un noi que està estudiant per capellà, això si abans els hi vàrem donar les gracies.
És increïble la generositat d’aquesta gent, s’està acostant el cap d’any en el calendari etiop. El 10 de setembre és l’ultim dia de l’any i les monges reparteixen café perquè la gent tinguin alguna cosa per celebrar-ho, en canvi aquesta gent a nosaltres que ni ens coneixien ens oferien tot el que tenien de bo i més.
Les mostres d’amabilitat s’han donat durant tota la nostra estada en aquesta petita regió. No hem parat de saludar, una salutació també molt carinyosa, similar a l’etiop, Salam mentre dones la ma i acostes les espatlles fins a tocar-se, llavors aquestes es pressionen tres vegades mentre fas tres petons sorollosos per darrera l’espatlla que s’està pressionant.
No hem estat mai sols, sempre hi havia algú disposat a acompanyar-nos a qualsevol lloc, per lluny que sigues. Ens cuidaven com pollets, durant les caminades ens volien portar les bosses tant si com no, ens invitaven a les cases, fins i tot el dia que va venir el bisbe, tota una personalitat per ells, ens invitaren a menjar amb ell. Tractant-te d’aquesta manera et fan sentir com algú important, tothom et coneix, et saluda, et vol, et somriu.
Són una gent tímida, molt innocent, gent molt treballadora que intenta tirar endavant tot i les dificultats. Per mi un lloc amb una gent especial.
