ETIOPIA-ERITREA. IROB LA REGIÓ OBLIDADA

Irob és un petit districte, situat al nord de l’estat de Tigrai fent frontera amb Eritrea.

És una regió molt especial i amb unes creencies força diferents a la resta d'Etiòpia.

És una zona molt muntanyosa on hi viuen unes 30000 persones, això representa unes 700 famílies. Gent que parla la seva pròpia llengua l’Irobiya, de la mateixa procedència que l’Afariya, situats a l’est de l’Irob.

També és un lloc curiós perquè quasi el 100% de la població és catolica practicant.

Segons m’expliquen, després que els jesuïtes espanyols i portuguesos provoquessin una guerra santa, aquests van ser derrotats i expulsats pel rei etíop ortodox Susayos, entre el s. XVI-XVII, la religió catòlica desaparegué d'Etiòpia.

Pels voltants del 1850, Sant Justin Jacob, entra a Etiòpia per evangelitzar-la per enèssima vegada, però fou expulsat de tot arreu. Fins que va arribar a l'aïllada regió d’Irob, que eren animistes. La conversió ha estat

total i la fe catòlica és un dels principals pilars d’aquesta societat.

Un lloc oblidat, de difícil accés que fins i tot en la dura etapa comunista del dictador Mengistu, es va veure poc afectada per la guerra civil, tot i que la travessaven els diferents grups armats provinents de l’actual Eritrea (EPLF Eritrean people liberation front), per lluitar contra el dictador.

Desgraciadament però Irob es va començar a situar en els mapes durant la guerra entre Etiopia-Eritrea, que succeí no fa massa, entre el 1998-2000.

Guerra Etiopia-Eritrea

Fem una mica d'història. Durant més de 20 anys Etiòpia va ser governada pel dictador Mengistu. Un govern comunista de l’estil Stanlin o Pol Phot(Cambotja), un dèspota que va matar milions de persones i que en l’actualitat esta refugiat a Zimbawe, tot i la condemna de mort que li va caure ara fa poc.

Durant l'època

de la dictadura i ja abans les zones perifèriques d'Etiòpia havien estat molt maltractades. Es crearen diversos grups separatistes que buscaven la independència de la seva regió, intentant així millorar les condicions de vida.

Durant la dictadura comunista, hi hagueren tres grups que lluitaren més enèrgicament contra el govern de Mengistu, rebén també la pitjor part del sanguinari dictador.

Els tres grups eren. OLF (Oromo liberation front) TPLF (Tigrai people liberation front) i el més antic i més ben preparat EPLF (Eritrean people liberation front).

En el 1991 quan ja havia caigut el mur de Berlin, els grups armats independentistes aconseguiren derrocar el govern de Mengistu i arribar al poder.

Aquí fou quan començaren els problemes entre els diferents grup i el naixement del conflicte entre l’Eritrea actual I l’Etiopia actual.

El lider del TP

LF era Meles Zenawi, l’actual primer ministre de la federació ètnica d’Etiopia i el líder EPLF era l’Isaias Aferweki, l’actual president d’Eritrea.

EPLF estigué més de 30 anys lluitant contra els abusos que els etíops havien causat durant anys a Eritrea, que havia estat colonia italiana durant mes de 40 anys.

Quan Mengistu va entrar al poder el EPLF un dels grups armats més ben preparats i disciplinats del món, començaren la lluita contra el dictador. Ben aviat se’ls ajuntar el TPLF, que de nova formació, eren entrenats pel combat pels eritreus.

Això des de bon principi crear una mena de jerarquia, ja que fou l’Aferweki qui va ensenyar i qui va ajudar a Meles Zenawi i la gent de Tigrai en la lluita contra el dictador, per tant des d’un principi l’Aferweki se sentia per sobre de Meles Zenawi.

Tot i així quan el 1991 entraren a la capital Meles Zenawi fou elegit primer ministre i el 1993 Eritrea s’i

ndependitza, ja que la nova constitució etíop permetia fer un referèndum democràtic a les diferents regions etíops per demanar la seva independència. Això és el que succeí el 1993, els eritreus votaren a favor de la independència amb un 98% dels vots a favor. A més, cosa important, Eritrea podia ser reconegut com a país a nivell internacional, perquè havia estat colònia italiana durant molts anys i això diferenciava aquesta regió de la resta d'Etiòpia, que no va estar mai colonitzat. Segons un tractat firmat pels països colonitzadors el 1968, totes les ex-colonies tenien el dret de independència.

Amb Eritrea independent, semblava que els problemes ja s’havien resolt, però no fou aixi, ja que tot i la independència, Eritrea continuava dependent d'Etiòpia. El 75% de les exportacions eritrees eren cap a Etiòpia, de la mateixa manera Etiòpia utilitzava el port d’Assab per importar mercaderies des del mar Roig. Els eritreus a més podien tenir doble nacionalitat.

Una de les causes de la guerra fou quan Isaias Aferweki el president eritreu, volgué crear la moneda

eritrea, ell volia la paritat amb la moneda etíop el Birr. Meles no va acceptar aquesta condició, així que quan es va crear el Nakfa, la moneda eritrea, l’economia del dèbil i petit país de 4 500 000 d’habitants se’n ressentir greument, això crispà els ànims entre els dos governs. Aferweki considerava que Meles Zenawi li devia molt, ja que gràcies a ell havia arribat al poder.

Peró la gota que feu vessar el got, fou quan a la petita població fronterera d’eritrea, Badme fou envaïda pels etíops, reclamant la seva sobirania.

Aleshores Aferweki va llençar el seu exercit contra Etiòpia, envaint diferents parts properes a la frontera.

Això agafà desprevinguts als etíops que no esperaven aquesta resposta tan contundent per part dels eritreus.

Els eritreus entraren a Etiòpia i començaren a saquejar tot el què trobaven, a més s’emportaren variïs civils. Inicialment fou fàcil pels eritreus, perquè a la zona nomes hi havia les milícies i ex-com

batents del TPLF.

La guerra començar l’any 1998 i va durar fins l’any 2000 amb el resultat de més de 100 000 morts. Fou una guerra inter-estatal clàssica, on les víctimes majoritariament foren soldats, tot i que la població civil en rebé i n'està rebent les conseqüències.

Durant la primera part, la guerra seguí un model similar al de la primera guerra mundial. Els dos exèrcits molt disciplinats cavaren grans trinxeres des d’on lluitaven contra l’enemic. A més els eritreus van ser ajudats per passos de l’est, enviant-hi els famosos avions MIC amb pilots. Bombardejaren varies vegades la capital de Tigrai Mekelle,

fent que l’exèrcit etíop es replegués i comencés a reaccionar.

Aquesta reacció fou molt més similar a l’utilitzat pels exèrcits durant la segona guerra mundial, ja que l'estratègia fou molt important.

Començaren el contraatac durant l’any 2000, l’exercit etíop carregà gran part del seu armament en mules i rodejar les muntanyes on estaven els eritreus, aconseguint d’aquesta manera que l’exercit eritreu retrocedís, fins i tot l’exèrcit etíop va guanyar terreny a Eritrea. Aquesta ofensiva es tenia de fer ràpid, durant els mesos de maig i juny, al final de l'època seca, ja que durant l'època de pluges, s’ha de plantar i cultivar, i cap dels dos països es podia permetre perdre la collita, ja que això seria pitjor que la guerra.

Els etíops avencaren fins a Senafe, prop de la capital eritrea (Asmara), també es pararen prop de Assab, el principal port eritreu. El 12 de juny del 2000 la guerra es va aturar, amb les tropes etiops en territori eritreu.

Mele

s Zenawi però no va entrar a la capital i tampoc al port eritreu, perquè llavors la comunitat internacional no hagués reconegut la guerra com en pròpia defensa sinó com a invasió i les sancions haguessin pogut ser greus.

El què no s’havia la comunitat internacional, era que mentre l’exercit etíop entrava a Eritrea, amb ells també entraven els opositors al govern eritreu, preparats per fer un cop d’estat, que finalment no aconseguiren de fer.

El fet de no envair totalment Eritrea per part de l’exercit etiop, li ha aportat molts enemics a Meles Zenawi, ja que molts creuen que la guerra els legitimava a conquerir Assab el port eritreu I d’aquesta manera Etiòpia, actualment tindria sortida al mar.

El 12 de desembre a Alger es va firmar l’acord de Pau, on s’acorda una zona de seguretat en tota la frontera, 25 Km d’amplada per 1000 Km d’allargada on s’hi desplegaren uns 4200 cascos blaus.

A p

artir d'aquí es formaren diferents comissions, la mes important EEBC(Etipia-Eritrea boundary comission) que fou qui va determinar l’actual frontera.

La manera que ho van fer es realment increible. Agafaren mapes fets pels italians de l’any 1908-1910. Des de les oficines traçaren la línia de la frontera. Ningú va venir al terreny per veure per on passa aquesta línia fronterera, partiren pobles pel mig i famílies quedaren dividides per aquesta linia imaginaria. El 75% de la zona de seguretat fou donada als etíops, el més greu però és que Badme, el poble que va detonar el conflicte continua sent eritreu i això els etíops no ho accepten de cap de les maneres.

Tot i que els etíops “guanyaren” la guerra, cap dels dos països està content amb la ressolucio feta per les Nacions Unides, ja que s’adonen que la guerra no va servir per res i això els opositors del gover

n etíop li tiren en cara al primer ministre, Meles Zenawi. A Eritrea l'oposició ha estat eliminada, però l’exercit tampoc està massa d’acord amb la guerra de l’any 2000, per la mateixa raó, perquè no portava a res.

Ara la situació es de calma tensa. El President Eritreu ha expulsat aquests darrers mesos, les tropes de les nacions unides que vetllaven per la seguretat del territori. Les tropes de la UN, en teoria neutrals, estant abandonant també la part etiop, ja que han d’estar als dos llocs o enlloc, així que ara la població d’Irob està una mica a l’expectativa, rodejada de l’exercit etíop i pregant perquè no es torni a repetir la guerra de fa deu anys.

Mentrestant la guerra, sembla ser que s’ha desplaçat a altres fronts, ja que el govern eritreu sabedor de la seva inferioritat, està donant suport a diferents grups etiops que lluiten contra el govern, com a la part somaliland, o els grups d’Ogaden a l’est d’Etiopia, o finançant al OLF (Oromo liberation front) petits grups que fan petits atacs contra els interessos etiops.