EL COMPOUND DE LES GERMANES DE LA CARITAT

El complexe on hi ha les germanes de la caritat a Jimma esta format per variïs pavellons Hi ha 8 germanes, per tenir cura de mes de 700 persones, tot i que quan vàrem arribar-hi nosaltres nomes eren 5, les altres tres havien anat a reforçar altres llocs mes necessitats, sobretot degut a la fam que hi ha en algunes zones d'Etiòpia

La veritat es que abans d’entrar estava una mica asustat, ja que tot i que ens havien parlat del lloc no sabia exactament quina seria la meva reacció.

Ens rebé la Sister Servita, una monja austríaca d’uns 35 anys plena d’energia i vitalitat

Ens va ensenyar el compaund, dividit en dues zones La de dones i la d’homes, amb uns patis al mig que li donen aire en un lloc emmurallat.

Primer passarem per l’escola, el que ha estat el nostre destí principal tots aquests dies. Es una classe de 20 metres quadrats on hi ha de 50 a 70 nens depenen dels dies. Els nens s’asseuen en uns bancs, repetint el que el mestre els hi diu. Son nens des de 2 anys fins a 14 anys, això si que es diversitat. A mes la pobre professora esta embarassada de 9 mesos i esta que no pot amb la seva anima, quan s'assabenta que l’ajudarem es posa ben contenta i ens fa unes bones abraçades

L’escola funciona cops de basto, un mètode que també utilitzen els pares amb els seus fills, i els nens grans per fer creure els mes petits.

La visita continua cap el pabello de les dones, l’entrada es impactant, les dones amb lepra m’impacten, ens somriuen, després continuem pel pavello de les dones tuberculoses i finalment el pavelló on hi ha dones amb diferents malalties, com càncers, infeccions i evidentment gent malalta de Sida.

Es un lloc on hi ha la gent moribunda, la gent mes desvalguda, gent que no té res i que si no fos per les germanes de la caritat, estarien tirats pel carrer o molts d’ells ja haurien mort..

Aquestes dones estirades als llits la major part del temps, tenen algun dels seus fills amb elles, aquests nens son els que van a l’escola, segurament ells son un dels motius perquè elles continuen lluitant.

En el sector de les dones, també hi ha un edifici amb una planta, es el sector que em fa sentir mes trist i on t’adones que l’especie humana no arribem a mes.

Primer hi ha l'habitació dels nens orfes, des de nadons de dies fins a nens mes grans de fins a 7 anys, alguns d’ells tenen símptomes clars de desnutrició, el ventre inflat i la pell com escames, també hi ha alguns nens abandonats amb discapacitats físiques i psíquiques Aquests nens però tenen la sort que tenen salut, ja que a l'habitació següent es la mes difícil, es on hi ha els nens malalts, acompanyats alguns d’ells per les seves mares o pels seus pares, nens amb tuberculosis, amb HIV o Sida, alguns d’ells estan famèlics nomes en la seva pell, realment som un desastre. La Montse plora….

Sister Servita una dona plena d’energia ens fa baixar el sector dels homes i suposo que per desdramatitzar la situació comença a fer bromes amb els malalts, els homes riuen. Igual que les dones estan distribuïts en diferents pavellons segons la seva malaltia, amb lepra, amb tuberculosis, o amb malalties variades, hi ha una metgessa catalana de voluntària i ens saluda, patem un moment la xerrada, ella també esta bastant tocada, diu que hi ha malalties que en els llibres de medicina ja estan descatalogades, perquè teòrica ment0ja no existeixen, per exemple la tuberculosis òssea. Peró que aquí hi ha molts casos.

Suposo que cada persona deu tenir una historia dura i diferent, com a exemple Sister Servita ens explica la historia de l’Aserem, un noi de no mes de 20 anys que està paraplègic Resulta que l’Aserem estava buscant or en unes mines del nord d'Etiòpia i va caure per un precipici, trencant-se l’espinada. El noi doncs es va estar mes d’un mes en el mateix lloc on havia caigut, ningú el recollia, de tant en tant alguna anima caritativa li donava alguna cosa de menjar. Després d’un mes algú es va compadir d’ell i el va carregar a dalt de la carrega d’un camió, la càrrega eren caixes de cerveses, el noi es va estar mes de dos dies amb l’espinada trencada dalt de la carrega del camió, fins que va arribar viu a Jimma, on el portaren amb les missioneres. Els homes podem ser molt cruels, de moltes maneres, la mort dels nens d’Irak durant l’embargament en son un exemple també.

Ara be els homes i les dones també podem ser meravellosos, bondadosos i compassius. Com les monges de la caritat, mes conegudes com les germanes de la Mare Teresa de Calcuta. Son totes dones joves i dedicades exclusivament els mes desemparats.

Com la gent que treballa en el compaund, tots ells etíops amb uns salaris baixissims, gent molt Jove, amb ganes d’ajudar els seus i amb ganes d’ajudar a millorar el seu país.

Com en Serna el psicòleg del compaund, encarregat d’assessorar a la gent amb HIV i de prevenir els que no el tenen, com en Baju el fisioterapeuta, una persona amb una calidesa excepcional que ha fet miracles amb gent que quasi ni caminava, amb uns recursos nuls, com en Saraui un noi infermer que estima la seva feina i la seva gent, per això treballa al compaund.

Com els voluntaris i voluntàries que amb la seva bona voluntat ajuden amb el que es pot, algú pot pensar, però serveix d’alguna cosa, anar allà uns dies, jo tampoc ho tenia massa clar, el que si he vist, ‘es que hi ha tantissima feina i tantissima necessitat que si ells no hi siguessin no ho faria ningú.

Segurament per molts de nosaltres, això podria semblar el pitjor lloc del mon, però després dels primers xocs i després d’uns dies compartits amb aquesta gent estic dubtant qui dóna mes a qui, estic segur que ells m’aporten molt mes a mi que jo a ells. Quan entrem el compaund i arribem a la classe ens aplaudeixen i es posen super contents, et fan unes abraçades i uns petons increïbles, et donen les gracies constantment, això si que es donar. Això si canten en Joan petit com balla, de meravella.

UN DIA EN EL COMPAUND DE LES GERMANES DE LA CARITAT

Hola gent,

En el compound es comença a treballar a les 8:30 del mati, tot i que nosaltres no dormim allà, crec que per a mi potser seria massa, per això ens hi desplacem amb una furgoneta taxi, que ens deixa a uns 200 metres,això si son 200 metres de fang fins els genolls quan ha plogut. Un vegada allà, anem cap a la classe, la profe ens dona la benvinguda i ens agraeix la petita ajuda que li poguem donar, els nens quan ens veuen passar a través de la finestra, ens aplaudeixen o comencen a cantar en Joan petit com balla. La resta de voluntaris o son metges o estudiants de medicina, Aixa que ajuden en les cures. La gent professional fa la seva feina. Com el Baju el fisioterapeuta que cobra uns 67 dòlars al mes, es a dir que guany uns 2dolars per dia, un euro i poc el dia, tot i que ell es un professional, la professora cobra igual però amb l’afegit que ella té família, un nen, un marit malalt i esta embarassada. Nosaltres quan acabem amb els nens de la classe, realment una feina esgotadora, perquè son molts nens amb un espai molt reduït, a mes amb un nivell educatiu baix i esta clar que no parlem la seva llengua. Be doncs el que deia, que quan acabem la classe, anem a veure els nens petits orfes, son una passada. N’hi ha un parell que son una mica mes grandets,d’uns 5 i 7 anys i que son germans. Els dos tenen clars símptomes de malnutricio, sobretot el petit en Jamal, el gran també son molt evidents pero sembla que es recupera mes rapid. Avui la sister Servita ens ha explicat una mica la seva historia. Ens ha dit que eren germans i que quan el seu pare va morir, la seva mare es va casar amb un altre home que també tenia fills. L’home rebutja els dos fills de la dona, així que aquesta els va tancar en un estable durant mesos, sense poder sortir De tant en tant la mare els hi portava un manyoc de menjar que tirava per la porta, fins que la dona es posa malalta i va morir, llavors els veïns que estaven el cas de la situació agafaren els dos germans i els portaren a les monges. Es nota que ho han pasta malament, en Jamal no hha somrigut fins el segon dia, i la cara seriosa que tenia, jo no l’havia vist a cap altre nen, era com si fos una personaran, i al principi evitava tot contacte, de mica en mica els nens s'han anat habituant a la nova situació i sembla que estant millorant, poc apoc, això si son super espavilats els dos. Tambe hem pogut veure com repartien tones de blat, a la gent del poble,eren tones de blat, que dos cops el mes, les monges reparteixen pels més necessitats, els toca com Quatre quilos per cadascú, es fort veure centenars de persones esperant sota la pluja que sigui el seu torn, per almenys durant uns dies tenir alguna cosa per menjar. La sister ens ha dit que més o menys repartien menjar a unes 2600 persones, gent que no te resi que al venir a la ciutat encara te menys i depèn de la caritat de la gent, perquè no hi ha feina. Trobo molt greu, que amb els recursos que hi ha al mon s’hagin d’arribar aquests extrems, la pujada del preu dels aliments i el petroli a nosaltres ens afecta, augmentant el preu de varies coses, 10,20, 30, o fins a un Euro inclús, però per aquesta gent que cobra molts d’ells cobren menys de 60 cèntims al dia, un increment de 20 cèntims es molmoltissim, es passar de la pobresa a la misèria absoluta en molts casos. El que si he observat tal i com passa a la majoria de llocs del nostre planeta, que son les dones les que tiren endavant la família, son les que treballen en la construcció, en el camp, son les que fan tirar la familia endavant, tot i el rebuig i el mal tracte d'alguns homes. La tarda al compaund ha estat forca caòtica, m’he posat a fer globus, erem quatre persones i no donàvem l’abast. Quan a aquesta gent del compaund que no té res, se’ls intenta donar alguna cosa…Els nens se’t tiren a sobre,suposo que han crescut molts d’ells amb l’instint de supervivència, o ets el primer o no obtens res, no podien entendre que n’hi havia per tots,ploraven, es pegaven, alguns d’ells eren forca agressius, fen valer la llei del mes fort, però es que a l’escola els ensenyen disciplina a cop de bastó, tal i com feien als nostres avis o pares. Des de petits, molts d'ells han conviscut amb la violència i l’agressivitat i no coneixen alt reforma d’obtenir les coses.

A vegades em pregunto com seria jo en la seva situacio, segurament igual o pitjor. L’Ortega i Gasset deia ‘Yo soy yo y mis circunstancias” Si les circumstancies son brutals segurament es mes facil que jo també ho sigui. Despres d’acabar amb els globus, hem vist una nena que feia un dia que havia arribat al compaund, l’havia portat el seu pare, un home malalt també, l’havia portada perquè la seva mare estava al compaund malalta,però a la nena li passava alguna cosa, estava com absent, com si espigues lluny d'allà, després l’han revisada i nomes treure-li la samarreta, hem vist que passava, la nena estava plena de mossegades, eren mossegades humanes i de diferents tamanys i profunditats, al desinfectar-les no ha fet n’hi un gemec, res ni un so, la gent esta acostumada al patiment, ames segurament a casa si es queixen saben que les conseqüències poden ser pitjor, així que no diuen ni mu. En situacions com aquestes d’extrema pobresa durant molt temps a vegades no ha de ser gens fàcil tenir el cap centrat. Hi ha una cançó de l'Ultimo de la fila que diu “ Cuando la pobreza entra por la puerta, el amor salta por la ventana’No es fàcil esta en un lloc com aquest, quan s’acaba el dia i torno a l'hotel, estic trist. Hem de pensar però que tots formem part del tot i que la llavor de la pau i la llavor de la guerra estan dins nostra, que per tant som nosaltres els que podem decidir quin camí volem agafar

ULTIM DIA AL COMPAUND

L’ultim dia al compaund, no ha estat gens fàcil tampoc, sobretot alhora de dir Adéu en Jamal i l’Abdur, els dos nens orfes, els hi hem agafat ‘molt de carinyo tot i que també estem contents perquè veiem que es van recuperant de mica en mica del calvari que van viure. Alguns nens també han vingut a despedir-se, la veritat es que jo tenia un sentiment contradictori, ja que em sabia greu per un canto, però l'altre banda em sentia alleugerit, no estic acostumat a veure tan sofriment. Moltes de les sensacions i sentiments que he tingut aquests dies han estat noves per mi. Tot i que repetiria l'experiència, en alguns moments han sorgit sentiments que no m’han agradat, que hauria de millorar. Aquest ultim dia han mort 3 persones, però això es una cosa forca normal,en un lloc on hi venen molts moribunds, una mort que sempre la volem lluny i que aquí se la miren moltes vegades com una alleugeriment del patiment. En aquest ultim dia, m’han recordat que el mon ha de millorar molt, i que si a nosaltres ens afecta la crisis en els països del tercer mon encara més. M'ho han recordat dos fets concrets, primer la professora, que ens ha invitat a casa seva, ara ja te la baixa de maternitat, esta en els seus últims dies. Es una casa molt humil on hi viu amb el seu marit i els seu fill Després d’una estona ens ha invitat a calé, ens ha fet la ceremonia del calé, mentre el preparava el seu marit ens ha demanat amb dificultats si els podíem ajudar, ja que ell ha estat dos anys malalts al llit i per tant no ha pogut treballar, que fins ara la família nomes ha viscut amb el sou d’ella, però que ara tal i com estan les coses els hi és impossible, no arriben a final de mes, però no arriben per comprar menjar, no saben quefer estan desesperats sobretot ara que els ha de néixer un nou fill no saben com fer-s’ho. Per nosaltres el moment no ha estat fàcil, però per ells tampoc ho ha estat gens. El segon fet que m’ha fet recordar que les coses han de millorar ha estat que la trobada amb la sister encarregada de l’orfenat, sister Serenita. Ens ha explicat que el seu germà que viu a Bangladesh, d’on es ella, doncs que esta passant moments molt difícils i que no pot alimentar a la seva familia, ens ha demanat també si el podíem ajudar d’alguna manera. El moment tampoc ha estat facil. El final del dia però ha estat maco, l’Abdur que no havia sortit encara de la seva habitació, des de que havia arribat al compaund, feia tres mesos,ha sortit a despedir-nos, amb un rialla d’orella a orella, la sister superiora ens ha donat les gracies per tot el que havíem intentat fer. Però com deia ja en una altre email, ens han donat molt més ells a nosaltres, que nosaltres a ells.