PROBLEMÀTIQUES DE LES ZONES RURALS, AFNE

Anem a Kombolcha, perquè volíem veure el projecte d’Afne. Una associació catalana on la majoria d'associats són mares i pares que han adoptat nens i nenes etíops i que volen ajudar al país etíop d’alguna manera, per això han fundat la ONG Afne, amb la qual han construït un orfenat a la ciutat de Kombolcha.

L'orfenat encara no està operatiu fins el proper setembre, així que hem vist les instal·lacions, grans, espaioses i semblen ben pensades, tot i que fins que no estigui tot engegat amb els nens i sobretot amb els seus treballadors, no sabrem, com anira la cosa. De moment pinta molt bé.

A Kombolcha hem conegut en Salomon Kebede, un noi de no més de 30 anys, amb qui hem après un munt de coses. Una altre cuca de llum a Etiòpia.

En Salomon es sociòleg, una carrera que està de moda a Etiòpia, podria ser per la necessitat de persones preparades per treballar en els serveis socials i l’altre perquè és una carrera amb força sortida, ja que és el perfil que busquen moltes ONGs. Mirant el diari la majoria de llocs de treball sol·licitats provenen de ONGs internacionals, a mes son els llocs de treball mes ben pagats. Molts etíops aspiren a trobar un lloc de treball en una Organització internacional.

En Salomon té una visió de l’ajuda una mica diferent a la que tenen algunes ONGs internacionals.

En Salomon considera que l’ajuda ha de venir de tot arreu, perquè Etiòpia té moltes necessitats, però creu que, qui millor la pot repartir i qui millor rendiment en pot treure es la gent etíop, ja que són ells qui millor coneixen a la seva gent.

Està clar que hi ha molta corrupció i que molts diners es perden pel camí, però segons ell això esta canviant, ja que les noves generacions tenen ganes de canviar les coses. Ara falta que els hi donin la oportunitat. Jo puc dir al seu favor que la gent compromesa, I que mes treballa de forma altruista per Etiopia es la gent jove.

En Salomon treballa amb una ONG local, finançada per una ONG canadenca. S’anomena, Family guidance associaton of Ethiopia.

Treballen sobretot en les zones rurals. Llocs on moltes vegades s’acorden casaments entre homes i nenes joves. On les dones viuen en unes condicions molt dures, treballant mes de 16 hores, per tirar endavant la família. Solen tenir fills als 13,14 i15 anys quan encara elles son unes nenes, amb els problemes de salut que això els pot provocar, tant físics com psíquics. En aquestes comunitats les dones moltes vegades són les que hi perden mes i fins i tot son pressionades per les pròpies families a abandonar la casa, quan encara són unes nenes, perquè l’economia familiar és escassa i no arriba per tothom, aleshores les famílies creient-se que les seves filles estaran millor a les ciutats, les fan marxar, llavors aquestes nenes son carn de canyó pels proxenetes. A mes Kombolcha, és una ciutat que és un creuament de carreteres. Durant molt de temps va ser un lloc de pas dels transportistes provinents dels ports d’Eritrea, això va fer que s'instal·lessin molts prostíbuls que encara ara duren. Aquest èxode de les zones rurals, cal matitzar que també es produeix en els nois, on llavors es tornen uns busca-vides al voltant de les estacions d'autobús o es guanyen la vida netejant sabates.

Aleshores l'associació, treballa amb les comunitats perquè elles mateixes trobin solucions a diferents problemàtiques que hi puguin haver-hi en l'àmbit familiar.

Van pels pobles escenificant amb obres de teatres i musicals, diferents escenes de la vida quotidiana, sempre amb un rera-fons moral, que serveixi per educar a les families amb un alt nivell d'analfabetisme.

Treballen també el tema de HIV, el del drets dels nens i nenes, detectant nens i nenes que abandonen les seves llars. Estudien el seu cas, parlen amb el nen, parlen amb la família, intenten que el nen torni a casa. La majoria de vegades, ens explicava, quan criden a la família i els expliquen la situació, moltes mares i pares ploren d’alegria de retrobar el seu fill. Moltes vegades els pares creuen que el nen\a a la ciutat tindrà més possibilitats, llavors quan coneixen la realitat i les condicions que vivia el seu fill\a aquests son rapidament readmesos per les seves famílies amb alegria.

En Salomon, no està massa d’acord en el tema de les adopcions, ell creu que moltes vegades no s’intenten reintegrar els nadons a la comunitat. Que els nens, primer s’ha d’averiguar si tenen pares i si no entenen s’ha d’intentar que alguns dels seus parents se’n facin càrrec, la seva associació dóna una ajuda de uns Euros al mes en casos com aquests, a més de fer-ne un seguiment. Si no hi ha familiars s’intenta que algú de la comunitat els adopti, hi ha parelles que no poden tenir fills.

Si no es troba ningú pels nens, se’ls porta als serveis socials perquè els portin en

un orfenat, ell creu que aquesta hauria de ser la ultima opció. Ja que l’orfenat a vegades els fa créixer en una mena de bombolla, sobretot si son dirigits per estrangers, ja que segons ell els pot portar a conflictes culturals.

Admet pero que tot aixo seria l’ho idal, pero que de moment amb la gran quantitat de nens orfes que hi ha, totes les solucions son benvingudes, fins i tot l'adopció, que és la gran sort per alguns nens pero no la solució pel seu país.

Creu que moltes ONGs occidentals, tot i la bona intenció d’ajudar, a vegades compliquen les coses, ja que fan la feina que hauria de fer el govern, a més a vegades d’una manera massa prepotent, les coses s’han de fer segons el seu punt de vista, sense intentar entendre el rerefons cultural.

Ell mateix admet que té problemes alhora d’entendre moltes situacioins que es donen sobretot a les àrees rurals, ja que molts cops son dos mons diferents. Llavors creu que ONGs amb personal estranger es poden confondre, volent imposar la seva visió, amb tota la bona fe, però equivocant-se a l’hora de trobar una solució pel poble etiop.

Creu però, com en el tema de les adopcions que hi ha tant a fer i que el govern fa tant poc, que actualment qualsevol tipus d’ajuda es bona.

M’agrada la seva manera de fer. Amb els problemes que es troben en les arees rurals, ell creu que es molt important buscar una solució conjunta amb la comunitat, que sol estar representada per un grup d’ancians i sobretot respectar la solució que hagi pres la comunitat.

Explicava un cas forca dur però a la vegada molt il·lustratiu.

Una noia de 15 anys, quan anava a l’escola, va ser violada per un vei. Amb això la noia va quedar embarassada, una deshonra per la família, ja que la noia perdi la virginitat abans de casar-se es una cosa gravissima en la seva cultura. Quan la noia va tenir el fill, el seu pare la volia fer for a de casa. Llavors l'associació on treballa en Salomon s'assabenta del cas. Una infermera i assistent social, vam anar variis dies a casa la noia, per buscar solucions amb la família i fer-los entendre que aquell era el millor lloc per la seva filla. Els ancians de la comunitat també van intervenir en el cas i al final tots van estar d’acord que la noia s’havia de quedar amb la família, que era on estaria millor. Això va crear un precedent molt important en aquella comunitat.

A la vegada els representants de la comunitat es reuniren amb el violador, qui va admetre la seva culpa i va voler ajudar amb tot el que fos possible a la família de la noia, per esmenar el seu error. La comunitat fou la que determinaria el “càstig” per l’home, que evidentment no era anar a la presó. Segurament, el castig devia ser massa lleu per nosaltres. Peró en aquests moments l’ho important és que la noia fos readmesa a la comunitat i sobretot a la seva família.

Aquest exemple, explica una mica la manera de pensar d’en Salomon. Creu que l’ajuda és necessària, però no a qualsevol preu, que és la gent qui ha de decidir el que vol i el que no vol. La comunitat ha de tenir la capacitat de poder decidir el què més l’hi convé.

Crec que seria un bon camí a seguir. Peró recordo quan l’any passat li vaig preguntar a en Pere Casaldaliga, que s’havia de fer si ensenyar a pescar o donar el peix. La seva resposta fou contundent.” S’ha d’ensenyar a pescar, s’ha de donar el paix I s’hi fa falta tota l’aigua del riu. No veus que Durant tants anys els hi hem estat prenent tot, que ara no tenen de res”.