Alitena es l’antiga capital de la regió d’Irob, és un petit poblet rodejat de muntanyes, que se’ls ha arrencat quasi tots els arbres. Arribàrem a Alitena caminant des de Dowhan, l’actual capital, fundada just després de la guerra l’any 2000.
Al arribar a Alitena ens dirigirem al convent de les daughters of charity on hi viuen 4 monges i unes 8 noies que voldrien ser monges.
Les sisters és l'única organització que dóna ajuda a un lloc tan necessitat. Tenen un CAP, reparteixen menjar per la gent més desnodrida, gràcies entre d’altres a la ONG ADIA, ja que tenen un projecte de desenvolupament de les dones I joves de la zona, ajuden amb el que poden.
És una zona molt necessitada, a més la sequera aquest any és devastadora, feia anys que no plovia tan poc. Per una zona on el 95% de la població viu en la zona rural, depenen totalment de la pluja, en anys bons ja tenen dèficit de menjar, aquest any pot ser catastròfic.
És una regió molt castigada, a part de la sequera i les seves conseqüències, hi podem afegir la exagerada pujada dels preus dels aliments. Un paleta guanya uns 20 Birrs al dia, significa uns 500 Birrs al mes, uns 50 dolars al mes. 50 Kg Teff costen 500 Birrs, per una família mitjana pot durar un mes. Per fer únicament injera, el “pa” etíop arriben just, està clar que una família no pot viure únicament de la injera.Digueu-me com s’ho fa una cambrera que guanya 300 Birrs al mes. S’han de prostituir?
També s’ha de tenir en compte la gran desforestació que ha sofert la zona en els darrers 25 anys i que per tant no s’aprofita l’aigua que baixa torrencialment per la falda de les muntanyes. Tambe la manca de treball, l’augment de la població però el que més ha desgastat aquesta regió és la guerra i l'època post-conflicte que encara no esta resolt.
La guerra i el conflicte post-bèlic han deixat varies “secuelas”. La guerra va deixar moltes famílies desestructurades i moltes perderen la figura masculina, aleshores, la mare o l’avia han tingut d’alimentar soles als seus fills, un problema greu en una societat on les dones treballen per la casa i per tant no aporten ingressos. Durant la guerra també hi hagué millers de desplaçats que al tornar a casa seva es trobaren que no tenien res, tornar a començar en un lloc tan dur és molt difícil. Moltes infrastructures, cases, collites, boscos, foren destruïts pels soldats i encara avui dia no s’ha fet massa res per reparar-ho.
L'època post bel-lica ha estat fins i tot pitjor, ja que l'assentament de centenars de soldats a la zona ha creat conseqüències greus, sobretot per la joventut i les dones.
La prostitució ha augmentat molt en els darrers anys, molts cops l'única sortida per moltes joves que havien quedat embarassades pels soldats. Evidentment els nivells de VIH han crescut també alarmantment. Moltes noies joves abandonen les seves llars enlluernades pels empolsinats uniformes militars. Llavors al cap d’un temps aquestes mateixes noies tornen a casa en unes condicions deplorables i la majoria estan malaltes.
El fet que hi hagi molts soldats a la zona no ajuda gens a millorar les condicions de vida de les noies joves. No són únicament els soldats etíops, sinó també els cascos blaus de la ONU. Ens explicava un home que alguns d’ells son pitjors que els soldats etíops sobretot perque se senten molt prepotents.
Una zona on el govern etíop ha invertit molt poc en els últims anys, potser perquè pertanyia a la zona de seguretat. Ni els cascos blaus podien entrar-hi.
Aquesta falta d'inversió governamental, s’agreuja per la quasi nul·la presència d’organismes internacionals o ONG que ajuden d’alguna manera. Hem vist el projecte d’un suis on han construït una mini presa, han tardat 15 anys, el World food program de les UN reparteix menjar un o dos cops l’any, res més a part de les monges que sort tenen d’algunes ajudes externes.
El dilluns vàrem poder veure com es repartia la FAFA, comprada per Adia, a les mares carregades amb els seus fills petits, que venien a buscar aquest aliment, moltes vegades després d’haver caminat fins a 6 hores, per les muntanyes, carregades totes amb el fill a l’esquena, està clar que llavors havien de tornar.
La gent d’Irob està molt acostumada a caminar, per anar a l’escola 3 hores d’anada, 3 hores de tornada, per anar a buscar aigua 1 hora de cami, si estan de sort. Si alguna persona es posa malalta, l’han de carregar mes de 2 hores, és un lloc difícil de viure, però són pagesos i el que més s’estima un pagès es la seva terra, per això la majoria roman en aquesta terra.
Tot i així molta gent jove, intenten millorar el seu futur provant sort de dues maneres ben diferents. Una es creuant el Mar Roig, fent una travessa amb molt de risc fins a Djibuti, per terra i creuant fins el Iemen, els que arriben vius, anirant fins a Arabia Saudi on treballaran com a pastors de ramats d’ovelles, cabres, vaques.
La segona opció es fer-se capellà o monja. És la zona on he conegut més gent jove que estudia per capella o monja. Un dia en una reunio d’unes 10 persones joves, 4
estudiaven per capella i 2 per monja. És per alguns l'única sortida. Alguns d’ells o elles després d’un temps s’adonen que no tenen vocació i abandonen, però almenys han rebut una bona educació i estan més ben preparats pel futur. En el convent de les daughters of charity hi ha cua per ser admeses.
Moltes vegades es diu que la gent en aquests països són pobres, però són més feliços que nosaltres. Jo estic segur que cap de nosaltres es canviaria per ells, i segur que tots ells es canviarien per nosaltres, per ells la crisi que patim els semblaria gloria.
El dilluns vàrem entrar a una casa i la mare una dona gran ens va rebre mig plorosa, ens va portar a una habitació gran on hi havia la foto del seu fill. El noi s’havia suicidat feia pocs dies. Un altre tema que ens sembla que no passa en els països pobres, però que a vegades pot ser massa habitual.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada