Fa calor, fa molt calor. Asaita és la població on ens trobem ara, es d’aquells llocs, on et preguntes perquè la gent s’ha establert en un lloc tan inhospit.
Temperatures de 40 a 50 graus, fa calor, l’energia se te’n va sola per tots els porus de la pell. Tot costa, la gent sembla que estudii els seus moviments abans de fer-los, per no malgastar esforcos.
Asaita és un població que esta a la ribera del riu Awash a 50 Km de Djibuti, en plena regió dels Afar.
Els Afar, són una ètnia que sempre m’havia fascinat, ja que els grans aventurers de finals del s.XIX i principis del XX, en parlaven com grans guerrers, nòmades i que s’efilaven les dents, per semblar més agressius.
M’imagino que les coses han canviat forçaa en aquesta regió des de llavors. Ara bé, els afars continuen sent nòmades, buscant les millors pastures pel gran desert, que es creu que es el més calurós del planeta, ja que hi ha una gran depressió que està per sota el nivell del mar. Els afar continuen esmolant-se les dents, tenen els cabells llargs fins el coll, a l’estil Cleopatra, però arrissats. Són gent molt orgullosa, sobretot quan van amb els seus ramats de vaques, no et dirigeixen ni la mirada, al principi són esquerps i amb un semblant seriós, t'insinuen que no intentis fer fotos.
La mirada intimida, les dents fan por, però el que realment et para els peus, són els fusell Kalashnikov que la majoria d’ells transporta a les seves esquenes.
Simbolitza poder, t’ho diras.
Ens explicava un noi de la zona, que els afar estan formats per diferents clans i que els fusells els dóna estatus.
Els afar han lluitat des de sempre entre clans i amb tots aquells que s’endinsaven dins el seu territori. No dubtaven gens en utilitzar la força per fer-los fora.
Aquest noi ens deia que feia dos dies havia hagut dos morts degut a la lluita entre clans.
Comerciaven sobretot amb sal, ja que aquest desert es una zona rica amb sal, que durant segles fou importantissima i fins i tot moneda de canvi per totes aquestes zones.
Es veu que els mercaders que els hi compraven la sal, no els veien mai. Utilitzaven un mètode curiós. Els afar deixaven un muntonet de sal i marxaven, aleshores, el mercader arribava, veia la quantitat de sal i deixava unes monedes, i marxava.
L'endemà tornava l’afar i si considerava suficient la quantitat de monedes les agafava i marxava, sinó, les deixava perquè el mercader quan tornava, deixés més monedes, sinó s’acabava l’intercanvi.
La veritat és que els homes imposen però com a tot arreu hi ha gent per tot, quan ens hem passejat pels seus poblats, la gent ha estat encantadora, oferint-nos dàtils que acabaven de collir. Les dones guapissimes, mig avergonyides sempre ens dispensaven una rialla captivadora.
Són gent que depenen del temps, per les collites, per les pastures i es van movent amb les seves cases, que són una mena d’iglus fets de pell, les mouen buscant les millors pastures i sempre delimiten amb branques espinoses els voltants de la casa.
Una vida tradicional que es veu amenaçada, per la pressió exterior, en forma d’empreses que han vist els recursos que pot oferir la zona. També algunes ONGs o el mateix govern creuen que la vida sedentària facilitaria i ajudaria a una millor vida a aquesta ètnia, això si, es veu que ells no conten, perquè pel que sembla ningú el pregunta el que ells volen. Es clar son uns bàrbars que han de saber ells.
En tota aquesta zona, com altres regions d’Africa, hi ha un gran percentatge de dones amb els genitals mutilats. Una tradició que no la practiquen únicament els musulmans, majoritaris en aquesta regió. Els afar son musulmans, però també alguns ortodoxes, fan l'ablació a les seves dones. Ja que es una tradició que sembla ser prové dels faraons egipcis, una manera que utilitzen les famílies, per demostrar la virginitat de les filles. Unes filles que amb menys de cinc anys ja se les ha casat amb un home de potser 30 anys.
Aquesta regió àrida, esta regada pel riu Awash, un riu que va a parar a la frontera amb Djibuti, en un lloc anomenat Afamo. Aquesta regió, aprofita l’aigua d’aquest riu per conrear-hi diferent tipus de cultius, mitjançant canals que porten l’aigua als conreus.
Aquests canals porten l’aigua per regar cultius de cotó i de canya de sucre. Cultius financiats per xinos i indis. Uns cultius per fer roba i per aconseguir biodiesel.
Juntament amb els de roses són els cultius amb millors infrastructures que he vist.
El curiós és que no es gasten diners en infrastructures per conrear aliment.
Estrany que el govern doni tantes facilitats a inversors estrangers i no es preocupi de millorar els seus cultius, és molt estrany en un país tan necessitat de menjar.
La salutació en aquesta regió, canvia. Tant homes com dones es donen tres petons de forma alternada, a la mà dreta que es tenen agafada, mentre diuen el salam pertinent.
L’hospitalitat de la gent continua i fins i tot a vegades se’ns fa pesat, no estem acostumats a aquest desbordament d’amabilitat i sempre que passegem pel poble estem
rodejats per un mínim de 5 o 6 nens i nenes que ens segueixen a tot arreu, a vegades unicament ens donen la mà i ens acompanyen, d’altres volen que els fem fotos…..Que
no entenen que provenim d’una societat més individualista i la companyia a vegades
ens atabala!
Aquests dies també els hem compartit amb 4 dentistes espanyols que sónn amics de una
ONG espanyola, instal·lada a Asaita. Els dentistes han vingut a curar i a treure dents. S’han portat tot el material Durant 20 dies venien per ajudar a aquesta pobre gent.
Dic venien perquè hores d’ara, el projecte està parat, degut a una disputa entre els dentites i el metge en cap del centre hospitalari d'atenció primària.
Crec que aquest podria ser un bon exemple del que a vegades significa l’ajuda per uns iI pels altres.
De les dues parelles, elles son les dentistes i ells les ajuden. Les dentistes van començar des del primer dia a fer extraccions, la veritat es que tots estaven molt estressats I nerviosos volien manegar les coses a la seva manera.
El metge del poble, volia veure com les dentistes s’ho manegaven i també volia manegar. El metge etíop, va posar en dubte la professionalitat de les dentistes, sobretot en la manera d’esterilitzar els instruments.
Les dentistes es van indignar moltissim, com podria ser que un metge etíop, que segur que no tenia ni el titol i que no te ni idea dels moderns sistemes d’esterilitzacio posés en dubte la seva professionalitat.
Li van fer un discurs, explicant-li que ells havien vingut aquí voluntàriament, que s’havien gastat molts diners i molt temps, perquè ara ell posés en dubte la seva professionalitat
Un cop desfogats tots, van continuar fent les cures.
A l’hora de dinar, les dues dentistes, s’enfilaven per les parets i no paraven de dir que elles s’havien gastats molts diners per venir aquí, però que si havien de marxar, marxarien. Ja havien fet les fotos per ensenyar als seus sponsors i que ara marxarien a un altre lloc que segur que estarien mes ben rebuts.
La llet pels nens , també se l’emportarien i la donarien a algun altre lloc. Al final van trucar a un dels directors de la ONG espanyola i van decidir de parar les jornades dels dentistes.
La veritat és que els dentistes tenien raó, el sistema d'esterilització era correcte. El metge d'aquí era un pesat no tenia raó, a més a la gent del propi lloc no els agrada aquest metge. Ara bé, el que crec que importa més és la reaccio de les dentistes.
La prepotència amb que ens mirem a la gent d’Africa. La seguretat de que ells no ens poden ensenyar res. No ens posem per res en la seva pell i potser encara que tinguessim raó, havien d’entendre que el metge podria sentir-se gelós o desplaçat, per unes dentistes(dones) que venen 15 dies i que no el van tenir en compte per res.
El pensament que molts cops podem tenir es, “no es pot confiar en aquesta gent, que no saben res, segur que la carrera a Espanya no els serviria per res”. Així no es pot anar, la veritat és que no és l'únic cas que he vist.
Anem a ajudar a tirar endavant unes persones, o anem a fer-nos pujar l’autoestima, per poder explicar a la tornada que hem fet obres caritatives i així pujar encar més la nostra autoestima, perquè la gent ens vagi dient l’ho bons que som.
Crec que no es pot anar amb aquesta prepotència. Així desajudem. És veritat que Etiopia és un pais del terrcer món i que en alguns aspectes, sobretot els tecnologics està atrassada, però no potser que ens presentem a un país, pensant que ningu ens ha d’ensenyar res i que nosaltres els hi hem d’ensenyar tot.
En Pere Casaldaliga, tenia una paraula que m’agrada molt INTER-INTEGRACIO. Tots hem d’aprendre de tots. Sumar-nos.
També cal dir que aquesta prepotència no es dóna únicament entre algunes persones del primer amb les persones del tercer món, ja que fins i tot d’una manera més acusada es dóna entre etíops que tenen una diferents estatus social, aquells que tenen un bon lloc de treball en el país i que es guanyen be la vida, miren per sobre l’espatlla a la resta.
Per exemple molta gent que treballa per ONGs internacionals i sobretot alguns treballadors de les UN etíops, van amb una soberbia extrema.
Treballar en una ONG internacional és el somni de molts etíops. Per aturar fuga sobretot de metges cap a l’estranger o cap a ONGs internacionals, el govern obliga els que s’han acabat de llicenciar a treballar pel govern Durant un mínim de 5 anys per tal de poder aconseguir el títol.
Un metge que treballa pel govern cobra uns 2000 Birr=140Euros per mes, un metge que
treballa a una ONG internacional pot arribar a 700 Euros el mes. Qui no canviaria de lloc de treball?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada