Ens llevem de bon matí i abans d’esmorzar,em vaig a dutxar. En aquesta zona no es gasta més de 2 litres d’aigua, per una bona dutxa. L’aigua, és un bé preuat en aquesta regió desèrtica, tot i que ara hi ha petites inundacions, però ara és l’epoca de pluges i per tant és el que toca.
Se’ls ha espatllat la bomba d’aigua del poble, això vol dir que l’aigua no te prou pressió i no arriba a la majoria de llars.
Aleshores la gent, va al punt més baix del poble, per carregar-se a l’esquena, bidons de 25 litres,o bé els carros tirats per burros s’encarreguen de fer-la arribar a algunes cases.
L’aigua corrent però arriba a pocs llocs, això vol dir que la majoria de famílies han d’anar a buscar l’aigua al riu o en pocs pous que s’estan començant a posar, sobretot per l'època seca, i la gent no hagi així no ha de fer grans desplaçaments. Unes caminades que la majoria de vegades solen fer els nens i les dones.
Doncs un cop dutxats, esmorzats, haviem d’anar a Afambo, un població frontera amb Djibuti. El plan però se’ns torça, ja que amb la gent que havien d’anar-hi, ens diuen que necessitem un permís del govern de la regió per poder-ho visitar.
Ens molesta que no ens ho diguessin abans, però ara no hi podem fer res. Així que el primer carro que passa li diem que ens porti a les afores d’Asaita.
Volíem anar a veure cocodrils. Un parell de nois ens diuen que ens hi acompanyaran, és una mica lluny, ja que hi hem d’arribar a peu, i les muntanyes on hem d’anar es veuen lluny a l'horitzó.
Així que ens posem en marxa, direcció a les muntanyes, fa calor, però passa un ventet que et refresca el cos tot suat.
El paisatge es àrid, hi ha matolls verds, d’on les cabres i les vaques s’alimenten.
Ens anem trobant amb petits pastors afars, nens sols, que els servim de distracció durant una estona.
Desprès de caminar unes horetes, arribem al riu Awash, però no ens hi podem acostar massa, perquè esta ple d’aiguamolls. Busquem amb la vista el rastre d’algun cocodril, no estem de sort, no n’hi ha cap. Els nens com per consolar-nos es treuen la poca roba que duien i es banyen, fent tombarelles, al riu. Foto! Foto! Criden.
Donem mitja volta, després d'un parell d’hores caminant, sota un sol aplastant, veiem un grup de cabanes Afar i ens hi acostem. Per arribar-hi hem de creuar un laberint de petits rius. Quan hi arribem ens surten a rebre els nens. Desprès surten els adolescents, amb el seu pentinat perfecte, amb els pals de pastor i el punyal de més de dos pams penjat de la cintura. Fem unes quantes fotos i ens comuniquem per signes, ningú parla català. Desprès surt una dona, que ens senyala una zona inundada i crec entendre que allà hi havia casa seva. Ens demana money, una paraula força habitual a Etiòpia.
De sobte, sentim uns crits. Un home afar, s’acosta amb el pal llarg les mans i amb cara de pocs amics. Primer no entenem que vol, però segur que res de bo, pel to de veu que utilitza. Nosaltres amables, li fem veure que no l’entenem. Llavors els dos xicots amb que fèiem la caminada, ens tradueixen amb el seu anglès precari. Paper, que l’home ens demana un paper que hem de portar si volem visitor la zona.
Llavors l’home ens agafa, ens vol fer entrar al tancat espinós que rodegen les 3 cabanes. Nosaltres ens fem els suecs, que no l’entenem, intentem marxar. Ens barra el pas, alçant el pal, mentre els seus fills amb els pals a la mà estaven per allà, passius.
L’home ens torna a fer senyals del paper, que si no tenim el permís no podem estar allà. Nosaltres amables i rodejats de gent curiosa, tornem a intentar marxar, però entre el rierols que hi ha, i els fills de l’home estem rodejats.
L’home a més fa fora als notres “guies”, si marxen ens costara tornar.
Li oferim diners, per desgràcia el permís més utilitzat. Ell ens els rebutja, tot ofès. Llavors, és quan un dels seus fills arriba amb un fusell.
Aquí ja no sabem com reaccionar, el que fins ara podia ser un joc, ara podria arribar a ser perillós. Sort que un dels fills, en veure el fusell, s’enfada amb el seu germà i li pren el fusell.
L’Afar continuava fet una fúria, al final augmentem la suma de diners, llavors excepte el permís com a vàlid, ens deixa marxar.
Estem emprenyats, la mare que va parir als Afar! Be,la mare que va parir aquest afar.
Les generalitzacions son paranys facils de caure. Fins llavors tots els Afar s’havien portat molt bé amb nosaltres. Potser els homes són una mica mes esquerps i altius, però em sembla que forma part del seu tarannà guerrer. Ara aquest Afar era
un …..
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada