dilluns, 28 de febrer del 2011

L'EMBARÀS DE SISTER BREKTI


Les quatre sister que viuen a Alitena són nascudes a la regió. Totes treballen per a la gent d’Irob, però n’hi ha una que és especial. És una altre cuca de llum a Etiòpia: és Sister Brekti.

És una dona de 28 anys, plena d’energia i amb moltes ganes d’ajudar a la seva gent.

Treballa amb les dones i el jovent d’Alitena i està plena d’idees, però sovint li falten diners i temps.

És una dona que els té ben posats, però a l’hora no ha perdut la innocència que caracteritza moltes vegades la gent de la regió.

Un dia a la nit, asseguts al menjador ens va explicar una mica la seva història.

Va néixer en un poblet del costat, en el si d’una família pobra de vuit germans. Als dotze anys ja l’havien promès per primera vegada. Encara ara, a les zones rurals són les famílies qui trien pels seus fills i filles la persona que creuen més adequada.

Sister Brekti va refusar el primer compromís i fins a tres més en els següents anys. Els homes no eren el seu fort, de petita els hi tenia terror, els volia ben lluny i això enmoinava especialment a la seva mare.

A part dels homes, l’altre gran problema en la pubertat de sister Brekti fou el seu embaràs: Ens explicava tot rient, que un dia li va baixar sang per les cames, ella no sabia què li passava, estava desesperada pensant que havia quedat embarassada.

Peró de qui?, es preguntava, havia parlat amb 3 nois en els darrers dies! Un dels tres nois havia de ser el pare.

Durant un mes es va estar amagant de la gent, estava avergonyida del seu embaras i no volia que ningú se n'assabentés. Un dia però, al sortir de l’escola, les seves amigues van començar a parlar, una d’elles explicava que li havia arribat la menstruació, quan aquesta va descriure el que li passava, sister Brekti va començar a respirar tranquil·la, no estava embarassada, a més es va assabentar que parlant amb els nois no es quedaria embarassada, quina tranquil·litat!

Rient ens explicava que ara ja coneix moltes coses sobre la sexualitat de la dona i que fins i tot pot donar-los algun consell. Ens va explicar que a la regió d’Irob era molt estrany l'ablació, cosa que no passa a la major part d'Etiòpia on hi han estadistiques que el 80% de les dones la pateixen.

La conversa es va acabar a les 9 de la nit, era tard i tots teníem son. Bona nit.

L'HOSPITALITAT DE LA GENT D'IROB


En tots els anys que porto viatjant, no m’havia trobat mai amb una gent tan hospitalaria, tan generosa. Semblen tòpics, però els tòpics en aquest cas representen sobradament la realitat del lloc.

Des del primer dia que vàrem arribar al convent de les sisters, vàrem poder comprobar la seva hospitalitat, ja que al arribar estaven tristes perquè no les havien avisat que arribàvem i per tant no van poder-nos donar la benvinguda que els hagués agradat. L’últim dia no ens deixaren ni aproximar-nos a les nostres motxilles, per carregar-les al jeep. L’amabilitat d’aquesta gent ens ha desbordat, algunes vegades nosaltres provinents d’una societat mes individualista, estàvem tensos davant de tantes atencions i davant de tanta gent.

El 95% de la gent de la regió, viu al camp. Cultiven bàsicament, blat, blat de moro, teff, sorgham, els que estan més de sort tenen una mica d’aviram, per poder menjar algun que altre ou, també tenen ruscs d’abelles que els dona la mel. Tot i així no en tenen suficient per menjar per tot l’any, així que en aquesta època moltes families estant menjant “belas” que són com ells anomenen les figues de moro, n’hi ha per tot arreu i a més són gratis. Explica la llegenda que un dels missioners les portar d'Italia. Hi ha famílies que en aquesta època només mengen figues de moro.

El que resulta mes increïble és que no tenen res i t’ho donen tot.

Un dia vàrem caminar fins Adaga, una petita població a una hora i mitja de camí, d’Alitena. Al centre del poble hi ha una casa, la del capellà, la resta de cases estan per les muntanyes pelades del voltant. Un poble que va patir molt durant la guerra.

Quan arribarem al poble tothom volia que anéssim a casa seva, al final però vàrem entrar a tres cases. Ens varen treure l’ho bo i millor, fins i tot en una de les cases volien matar un pollastre per nosaltres. Increïble, perquè no els sobra el menjar, més tard ens varem assabentar que una de les famílies va anar a buscar el menjar a casa del veí, perquè ells no tenien de res.

Les cases son maques, estan fetes de pedra de pissarra. Solen tenir un parell d’habitacions, una que l’utilitzen de magatzem i l’altre per dormir-hi o per sala d’estar quan fa fred, la cuina la tenen apartada fora del quadrat que formen els murs de la casa. Un quadrat on al centre hi ha un pati on hi tenen el bestiar, els que estan de sort, un pati rodejat d’una porxada on s’estan la major part del temps.

Son cases grans.

La primera casa que ens van invitar, hi viu la Tsufan, una noia de 16 anys que vol ser monja. Viu amb el seu germà i la família del seu oncle, ja que el seu pare va desaparèixer durant la guerra i no se n’ha sabut res més. La seva mare viu en el poble del costat, a 5 hores de camí d’Adaga.

A casa l’oncle, tenien invitats, veïns que venien a donar el condol per la mort d’un dels seus fills. En aquests llocs, la comunitat és molt important, són societats comunitaries, on l’individualisme quasi no existeix, tot es comparteix, les decissions fetes per un consell, el treball, el menjar, quasi tot es fa acompanyat.

Al entrar a la casa ens assentàrem a la porxada, hi havia tot de gent, diferents familiars que viuen a la casa. Ens donaren mel, un bé escàs aquest any i com no feren la cerimònia del calé. Una cerimònia sempre llarga que permet per tant llargues converses entre els comensals. Abans de prendre’t el calé es fa una pregaria per donar gràcies a Déu. Com deia es una regió molt catòlica.

La segona casa a visitar fou la de l’administrador del consell del poble. Aquesta figura representa al poble en les reunions periòdiques que es fan entre els pobles de la zona. Es una persona que ha elegit el poble i que no té res a veure amb el govern, que no té representants en aquesta àrea.

Els administradors es reuneixen per discutir els temes que preocupen a la gent, el temes principals en l’ultima reunió foren dos, la sequera i l’escassa collita, ens deia l’home que seria un any molt dur, ja que feia anys que no plovia tant poc.

Unint forces intentaran que el govern els envii alguna ajuda.

A casa l’administrador ens donaren el plat típic de la zona. El Tihlo, una mena de massa rodona, com el pa abans d’entrar al forn. Un noia s’encarrega de fer-ne petites boletes mes petites que després es suquen en el Hilbet, un plat fet de massa de Tihlo barrejat amb una mena de mantega i com no el berbere. Les especies picants típiques a Etiòpia.

Tot aquest menjar l'acompanyàvem amb una beguda típica, el Tel-la, una beguda feta de blat de moro una mica fermentat que li dona un gust estrany, no massa bo pel meu gust. Quan et sembla que ja has menjat suficient i abaixes el ritme, la gent que estava al nostre voltant comença a donar-nos més menjar. Ens donaven el menjar amb les seves mans, ens peixien. Això és un costum que s’anomena Gursha, on la gent en mostra d’efecte i agraïment et comença a donar menjar. Per mostrar-te molt efecte la tradició marca que te n’ha de donar tres vegades, jo ja no podia més, vaig haver de trencar la tradició, però em sembla que ningú es va molestar.

Finalment arribàrem a la casa del capella. Ell no hi era i ens rebé el seu pare, com no ens donaren injera amb algunes verdures, jo estava a punt de rebentar, a més vàrem repetir el Gursha una vegada més, el meu estómac era com un globus a punt d’explotar.

Cap el tard ens despedírem de la gent del petit poble i baixàrem muntanya avall, voliem arribar abans que es fes fosc. Durant el camí ens trobàvem a gent que quan ens veia, ens demanava perdó per no haver-nos pogut rebre a les seves cases, ens demanaven que tornéssim amb elles que ens podríem quedar a dormir i que ens prepararien més menjar. Quan varem escoltar la paraula menjar, vàrem rodolar muntanya avall, guiats per en Tsahai un noi que està estudiant per capellà, això si abans els hi vàrem donar les gracies.

És increïble la generositat d’aquesta gent, s’està acostant el cap d’any en el calendari etiop. El 10 de setembre és l’ultim dia de l’any i les monges reparteixen café perquè la gent tinguin alguna cosa per celebrar-ho, en canvi aquesta gent a nosaltres que ni ens coneixien ens oferien tot el que tenien de bo i més.

Les mostres d’amabilitat s’han donat durant tota la nostra estada en aquesta petita regió. No hem parat de saludar, una salutació també molt carinyosa, similar a l’etiop, Salam mentre dones la ma i acostes les espatlles fins a tocar-se, llavors aquestes es pressionen tres vegades mentre fas tres petons sorollosos per darrera l’espatlla que s’està pressionant.

No hem estat mai sols, sempre hi havia algú disposat a acompanyar-nos a qualsevol lloc, per lluny que sigues. Ens cuidaven com pollets, durant les caminades ens volien portar les bosses tant si com no, ens invitaven a les cases, fins i tot el dia que va venir el bisbe, tota una personalitat per ells, ens invitaren a menjar amb ell. Tractant-te d’aquesta manera et fan sentir com algú important, tothom et coneix, et saluda, et vol, et somriu.

Són una gent tímida, molt innocent, gent molt treballadora que intenta tirar endavant tot i les dificultats. Per mi un lloc amb una gent especial.

ELS NOSTRES DIES A IROB, ALITENA


Alitena es l’antiga capital de la regió d’Irob, és un petit poblet rodejat de muntanyes, que se’ls ha arrencat quasi tots els arbres. Arribàrem a Alitena caminant des de Dowhan, l’actual capital, fundada just després de la guerra l’any 2000.

Al arribar a Alitena ens dirigirem al convent de les daughters of charity on hi viuen 4 monges i unes 8 noies que voldrien ser monges.

Les sisters és l'única organització que dóna ajuda a un lloc tan necessitat. Tenen un CAP, reparteixen menjar per la gent més desnodrida, gràcies entre d’altres a la ONG ADIA, ja que tenen un projecte de desenvolupament de les dones I joves de la zona, ajuden amb el que poden.

És una zona molt necessitada, a més la sequera aquest any és devastadora, feia anys que no plovia tan poc. Per una zona on el 95% de la població viu en la zona rural, depenen totalment de la pluja, en anys bons ja tenen dèficit de menjar, aquest any pot ser catastròfic.

És una regió molt castigada, a part de la sequera i les seves conseqüències, hi podem afegir la exagerada pujada dels preus dels aliments. Un paleta guanya uns 20 Birrs al dia, significa uns 500 Birrs al mes, uns 50 dolars al mes. 50 Kg Teff costen 500 Birrs, per una família mitjana pot durar un mes. Per fer únicament injera, el “pa” etíop arriben just, està clar que una família no pot viure únicament de la injera.Digueu-me com s’ho fa una cambrera que guanya 300 Birrs al mes. S’han de prostituir?

També s’ha de tenir en compte la gran desforestació que ha sofert la zona en els darrers 25 anys i que per tant no s’aprofita l’aigua que baixa torrencialment per la falda de les muntanyes. Tambe la manca de treball, l’augment de la població però el que més ha desgastat aquesta regió és la guerra i l'època post-conflicte que encara no esta resolt.

La guerra i el conflicte post-bèlic han deixat varies “secuelas”. La guerra va deixar moltes famílies desestructurades i moltes perderen la figura masculina, aleshores, la mare o l’avia han tingut d’alimentar soles als seus fills, un problema greu en una societat on les dones treballen per la casa i per tant no aporten ingressos. Durant la guerra també hi hagué millers de desplaçats que al tornar a casa seva es trobaren que no tenien res, tornar a començar en un lloc tan dur és molt difícil. Moltes infrastructures, cases, collites, boscos, foren destruïts pels soldats i encara avui dia no s’ha fet massa res per reparar-ho.

L'època post bel-lica ha estat fins i tot pitjor, ja que l'assentament de centenars de soldats a la zona ha creat conseqüències greus, sobretot per la joventut i les dones.

La prostitució ha augmentat molt en els darrers anys, molts cops l'única sortida per moltes joves que havien quedat embarassades pels soldats. Evidentment els nivells de VIH han crescut també alarmantment. Moltes noies joves abandonen les seves llars enlluernades pels empolsinats uniformes militars. Llavors al cap d’un temps aquestes mateixes noies tornen a casa en unes condicions deplorables i la majoria estan malaltes.

El fet que hi hagi molts soldats a la zona no ajuda gens a millorar les condicions de vida de les noies joves. No són únicament els soldats etíops, sinó també els cascos blaus de la ONU. Ens explicava un home que alguns d’ells son pitjors que els soldats etíops sobretot perque se senten molt prepotents.

Una zona on el govern etíop ha invertit molt poc en els últims anys, potser perquè pertanyia a la zona de seguretat. Ni els cascos blaus podien entrar-hi.

Aquesta falta d'inversió governamental, s’agreuja per la quasi nul·la presència d’organismes internacionals o ONG que ajuden d’alguna manera. Hem vist el projecte d’un suis on han construït una mini presa, han tardat 15 anys, el World food program de les UN reparteix menjar un o dos cops l’any, res més a part de les monges que sort tenen d’algunes ajudes externes.

El dilluns vàrem poder veure com es repartia la FAFA, comprada per Adia, a les mares carregades amb els seus fills petits, que venien a buscar aquest aliment, moltes vegades després d’haver caminat fins a 6 hores, per les muntanyes, carregades totes amb el fill a l’esquena, està clar que llavors havien de tornar.

La gent d’Irob està molt acostumada a caminar, per anar a l’escola 3 hores d’anada, 3 hores de tornada, per anar a buscar aigua 1 hora de cami, si estan de sort. Si alguna persona es posa malalta, l’han de carregar mes de 2 hores, és un lloc difícil de viure, però són pagesos i el que més s’estima un pagès es la seva terra, per això la majoria roman en aquesta terra.

Tot i així molta gent jove, intenten millorar el seu futur provant sort de dues maneres ben diferents. Una es creuant el Mar Roig, fent una travessa amb molt de risc fins a Djibuti, per terra i creuant fins el Iemen, els que arriben vius, anirant fins a Arabia Saudi on treballaran com a pastors de ramats d’ovelles, cabres, vaques.

La segona opció es fer-se capellà o monja. És la zona on he conegut més gent jove que estudia per capella o monja. Un dia en una reunio d’unes 10 persones joves, 4

estudiaven per capella i 2 per monja. És per alguns l'única sortida. Alguns d’ells o elles després d’un temps s’adonen que no tenen vocació i abandonen, però almenys han rebut una bona educació i estan més ben preparats pel futur. En el convent de les daughters of charity hi ha cua per ser admeses.

Moltes vegades es diu que la gent en aquests països són pobres, però són més feliços que nosaltres. Jo estic segur que cap de nosaltres es canviaria per ells, i segur que tots ells es canviarien per nosaltres, per ells la crisi que patim els semblaria gloria.

El dilluns vàrem entrar a una casa i la mare una dona gran ens va rebre mig plorosa, ens va portar a una habitació gran on hi havia la foto del seu fill. El noi s’havia suicidat feia pocs dies. Un altre tema que ens sembla que no passa en els països pobres, però que a vegades pot ser massa habitual.

ETIOPIA-ERITREA. IROB LA REGIÓ OBLIDADA

Irob és un petit districte, situat al nord de l’estat de Tigrai fent frontera amb Eritrea.

És una regió molt especial i amb unes creencies força diferents a la resta d'Etiòpia.

És una zona molt muntanyosa on hi viuen unes 30000 persones, això representa unes 700 famílies. Gent que parla la seva pròpia llengua l’Irobiya, de la mateixa procedència que l’Afariya, situats a l’est de l’Irob.

També és un lloc curiós perquè quasi el 100% de la població és catolica practicant.

Segons m’expliquen, després que els jesuïtes espanyols i portuguesos provoquessin una guerra santa, aquests van ser derrotats i expulsats pel rei etíop ortodox Susayos, entre el s. XVI-XVII, la religió catòlica desaparegué d'Etiòpia.

Pels voltants del 1850, Sant Justin Jacob, entra a Etiòpia per evangelitzar-la per enèssima vegada, però fou expulsat de tot arreu. Fins que va arribar a l'aïllada regió d’Irob, que eren animistes. La conversió ha estat

total i la fe catòlica és un dels principals pilars d’aquesta societat.

Un lloc oblidat, de difícil accés que fins i tot en la dura etapa comunista del dictador Mengistu, es va veure poc afectada per la guerra civil, tot i que la travessaven els diferents grups armats provinents de l’actual Eritrea (EPLF Eritrean people liberation front), per lluitar contra el dictador.

Desgraciadament però Irob es va començar a situar en els mapes durant la guerra entre Etiopia-Eritrea, que succeí no fa massa, entre el 1998-2000.

Guerra Etiopia-Eritrea

Fem una mica d'història. Durant més de 20 anys Etiòpia va ser governada pel dictador Mengistu. Un govern comunista de l’estil Stanlin o Pol Phot(Cambotja), un dèspota que va matar milions de persones i que en l’actualitat esta refugiat a Zimbawe, tot i la condemna de mort que li va caure ara fa poc.

Durant l'època

de la dictadura i ja abans les zones perifèriques d'Etiòpia havien estat molt maltractades. Es crearen diversos grups separatistes que buscaven la independència de la seva regió, intentant així millorar les condicions de vida.

Durant la dictadura comunista, hi hagueren tres grups que lluitaren més enèrgicament contra el govern de Mengistu, rebén també la pitjor part del sanguinari dictador.

Els tres grups eren. OLF (Oromo liberation front) TPLF (Tigrai people liberation front) i el més antic i més ben preparat EPLF (Eritrean people liberation front).

En el 1991 quan ja havia caigut el mur de Berlin, els grups armats independentistes aconseguiren derrocar el govern de Mengistu i arribar al poder.

Aquí fou quan començaren els problemes entre els diferents grup i el naixement del conflicte entre l’Eritrea actual I l’Etiopia actual.

El lider del TP

LF era Meles Zenawi, l’actual primer ministre de la federació ètnica d’Etiopia i el líder EPLF era l’Isaias Aferweki, l’actual president d’Eritrea.

EPLF estigué més de 30 anys lluitant contra els abusos que els etíops havien causat durant anys a Eritrea, que havia estat colonia italiana durant mes de 40 anys.

Quan Mengistu va entrar al poder el EPLF un dels grups armats més ben preparats i disciplinats del món, començaren la lluita contra el dictador. Ben aviat se’ls ajuntar el TPLF, que de nova formació, eren entrenats pel combat pels eritreus.

Això des de bon principi crear una mena de jerarquia, ja que fou l’Aferweki qui va ensenyar i qui va ajudar a Meles Zenawi i la gent de Tigrai en la lluita contra el dictador, per tant des d’un principi l’Aferweki se sentia per sobre de Meles Zenawi.

Tot i així quan el 1991 entraren a la capital Meles Zenawi fou elegit primer ministre i el 1993 Eritrea s’i

ndependitza, ja que la nova constitució etíop permetia fer un referèndum democràtic a les diferents regions etíops per demanar la seva independència. Això és el que succeí el 1993, els eritreus votaren a favor de la independència amb un 98% dels vots a favor. A més, cosa important, Eritrea podia ser reconegut com a país a nivell internacional, perquè havia estat colònia italiana durant molts anys i això diferenciava aquesta regió de la resta d'Etiòpia, que no va estar mai colonitzat. Segons un tractat firmat pels països colonitzadors el 1968, totes les ex-colonies tenien el dret de independència.

Amb Eritrea independent, semblava que els problemes ja s’havien resolt, però no fou aixi, ja que tot i la independència, Eritrea continuava dependent d'Etiòpia. El 75% de les exportacions eritrees eren cap a Etiòpia, de la mateixa manera Etiòpia utilitzava el port d’Assab per importar mercaderies des del mar Roig. Els eritreus a més podien tenir doble nacionalitat.

Una de les causes de la guerra fou quan Isaias Aferweki el president eritreu, volgué crear la moneda

eritrea, ell volia la paritat amb la moneda etíop el Birr. Meles no va acceptar aquesta condició, així que quan es va crear el Nakfa, la moneda eritrea, l’economia del dèbil i petit país de 4 500 000 d’habitants se’n ressentir greument, això crispà els ànims entre els dos governs. Aferweki considerava que Meles Zenawi li devia molt, ja que gràcies a ell havia arribat al poder.

Peró la gota que feu vessar el got, fou quan a la petita població fronterera d’eritrea, Badme fou envaïda pels etíops, reclamant la seva sobirania.

Aleshores Aferweki va llençar el seu exercit contra Etiòpia, envaint diferents parts properes a la frontera.

Això agafà desprevinguts als etíops que no esperaven aquesta resposta tan contundent per part dels eritreus.

Els eritreus entraren a Etiòpia i començaren a saquejar tot el què trobaven, a més s’emportaren variïs civils. Inicialment fou fàcil pels eritreus, perquè a la zona nomes hi havia les milícies i ex-com

batents del TPLF.

La guerra començar l’any 1998 i va durar fins l’any 2000 amb el resultat de més de 100 000 morts. Fou una guerra inter-estatal clàssica, on les víctimes majoritariament foren soldats, tot i que la població civil en rebé i n'està rebent les conseqüències.

Durant la primera part, la guerra seguí un model similar al de la primera guerra mundial. Els dos exèrcits molt disciplinats cavaren grans trinxeres des d’on lluitaven contra l’enemic. A més els eritreus van ser ajudats per passos de l’est, enviant-hi els famosos avions MIC amb pilots. Bombardejaren varies vegades la capital de Tigrai Mekelle,

fent que l’exèrcit etíop es replegués i comencés a reaccionar.

Aquesta reacció fou molt més similar a l’utilitzat pels exèrcits durant la segona guerra mundial, ja que l'estratègia fou molt important.

Començaren el contraatac durant l’any 2000, l’exercit etíop carregà gran part del seu armament en mules i rodejar les muntanyes on estaven els eritreus, aconseguint d’aquesta manera que l’exercit eritreu retrocedís, fins i tot l’exèrcit etíop va guanyar terreny a Eritrea. Aquesta ofensiva es tenia de fer ràpid, durant els mesos de maig i juny, al final de l'època seca, ja que durant l'època de pluges, s’ha de plantar i cultivar, i cap dels dos països es podia permetre perdre la collita, ja que això seria pitjor que la guerra.

Els etíops avencaren fins a Senafe, prop de la capital eritrea (Asmara), també es pararen prop de Assab, el principal port eritreu. El 12 de juny del 2000 la guerra es va aturar, amb les tropes etiops en territori eritreu.

Mele

s Zenawi però no va entrar a la capital i tampoc al port eritreu, perquè llavors la comunitat internacional no hagués reconegut la guerra com en pròpia defensa sinó com a invasió i les sancions haguessin pogut ser greus.

El què no s’havia la comunitat internacional, era que mentre l’exercit etíop entrava a Eritrea, amb ells també entraven els opositors al govern eritreu, preparats per fer un cop d’estat, que finalment no aconseguiren de fer.

El fet de no envair totalment Eritrea per part de l’exercit etiop, li ha aportat molts enemics a Meles Zenawi, ja que molts creuen que la guerra els legitimava a conquerir Assab el port eritreu I d’aquesta manera Etiòpia, actualment tindria sortida al mar.

El 12 de desembre a Alger es va firmar l’acord de Pau, on s’acorda una zona de seguretat en tota la frontera, 25 Km d’amplada per 1000 Km d’allargada on s’hi desplegaren uns 4200 cascos blaus.

A p

artir d'aquí es formaren diferents comissions, la mes important EEBC(Etipia-Eritrea boundary comission) que fou qui va determinar l’actual frontera.

La manera que ho van fer es realment increible. Agafaren mapes fets pels italians de l’any 1908-1910. Des de les oficines traçaren la línia de la frontera. Ningú va venir al terreny per veure per on passa aquesta línia fronterera, partiren pobles pel mig i famílies quedaren dividides per aquesta linia imaginaria. El 75% de la zona de seguretat fou donada als etíops, el més greu però és que Badme, el poble que va detonar el conflicte continua sent eritreu i això els etíops no ho accepten de cap de les maneres.

Tot i que els etíops “guanyaren” la guerra, cap dels dos països està content amb la ressolucio feta per les Nacions Unides, ja que s’adonen que la guerra no va servir per res i això els opositors del gover

n etíop li tiren en cara al primer ministre, Meles Zenawi. A Eritrea l'oposició ha estat eliminada, però l’exercit tampoc està massa d’acord amb la guerra de l’any 2000, per la mateixa raó, perquè no portava a res.

Ara la situació es de calma tensa. El President Eritreu ha expulsat aquests darrers mesos, les tropes de les nacions unides que vetllaven per la seguretat del territori. Les tropes de la UN, en teoria neutrals, estant abandonant també la part etiop, ja que han d’estar als dos llocs o enlloc, així que ara la població d’Irob està una mica a l’expectativa, rodejada de l’exercit etíop i pregant perquè no es torni a repetir la guerra de fa deu anys.

Mentrestant la guerra, sembla ser que s’ha desplaçat a altres fronts, ja que el govern eritreu sabedor de la seva inferioritat, està donant suport a diferents grups etiops que lluiten contra el govern, com a la part somaliland, o els grups d’Ogaden a l’est d’Etiopia, o finançant al OLF (Oromo liberation front) petits grups que fan petits atacs contra els interessos etiops.



ALGUNS PROJECTES D'ADIA A WUKRO



A part de la bona feina que fa l’Angel, hi ha altre gent que s’ha involucrat amb Wukro i que ajuda a desenvolupar aquesta petita ciutat d’uns 30000 habitants.

Els amics d’Adia tenen variis fronts oberts a Wukro.

Nutricio: dos o tres cops per mes, uns 400 nens i nenes de la zona, van al centre de salut a recollir la Fafa, sucre i oli vitaminat, a aquesta barreja de nutrients ajuda aquesta mainada durant l'època de creixement a créixer com toca, ja que tots ells pateixen desnutricio moderada.

Dones a la zona rural: Un projecte molt maco, gestionat per gent molt competent el coordinador és en Reinhart un home alemany que ha viscut al llarg de la seva vida a diferents països sempre fent projectes pel desenvolupament. En Cacsay, Daniel, Mulu. Tres joves que van estudiar a l’escola de Saint Marie de l’Angel i després a la universitat, ara han tornat per ajudar en els projectes rurals. S'ajuda a les dones que no tenen marit a tirar endavant amb la família. Se’ls dona a crèdit un o dos ruscs d’abelles per exemple, perquè l’any seguen quan hagin criat les abelles, retornin un o dos rucs perquè altres dones se’n puguin beneficiar.

Amb vaques, se’ls dóna una vaca prenyada i al cap d’uns anys han de retornar al projecte una altra vaca prenyada. Un bou per llaurar, que el poden compartir amb varies dones, amb els diners de la collita que obtenen una part els serveix per pagar el microcredit. Se’ls dóna també arbres fruiters, amb la fruita obtinguda podran pagar el microcredit, però fins al cap de cinc anys no han de començar a retornar-lo.

Aquests projectes rurals, son macos perquè s’han obtingut bons resultats i ajuda a

la pagesia i sobretot a les dones, tan necessitades en aquest país.

SER BUENO, SEGONS L'ANGEL OLARAN


La armonia, la paz, la belleza, la justicia, el amor, la solidaridad…. No son materias academicas. So actitudes que surgen del más íntimo núcleo de nuestro ser, nuestra personalidad. Alrededor de este potencial gravitamos. Lo compararía con el ardiente núcleo que condicionó el Big Bang. Somos un punto de aquel potencial encerrado en aquella infinitessimal bola.

La explosión de nuestro nucleo interno llena nuestra psique, alma,

nuestra mente de esos valores que orientan nuestra vida: la belleza, la paz, la armonia, la solidaridad…

Ser buenos es desarrollar esos valores que son nuestras raíces, llegando al convencimiento de que se nos ha dado gratis y lo tenemos que dar gratis.

Ser bueno es descubrir que no me pertenezco, que pertenezco a los demás, tomad y comed, esta es mi energia que se rompe por vosotros.

Es descubrir la dimension social de la persona y vivirla en armonía, complementándonos.

Su antitesis es la sociedad de consumo, con sus antivalores de poseer, de tener, de dominar.

Ser bueno es crear empatia con el mundo de los oprimidos, los condenados a muerte social y física, porque se les cierra el paso al tener lo mas mínimo.

Cuanto mas descubre uno su unidad con la madre tierra, ser bueno es quererla, andar sobre ella sin pisotearla ni agredirla. Es adorarla con arboles y plantas.

Ser bueno es dejarse llevar por el Dios amor que nos habita desde nuestro mas íntimo nucleo.

Ser bueno es lo mas bonito que le puede ocurrir a una persona.

ANGEL OLARAN, AVU MALAKU



Aquests dies hem conegut una mica l’Angel, tot i que sempre té coses a fer ja que porta un munt de projectes, tot i que començaa a desviar la feina cap a una oficina que no fa massa que s’ha creat, ja que primer no pot amb tot i segon ja s’esta fen gran, per tant ha de començar a delegar. Aquí a Wukro el coneixen com a Avu Malaku i tot Wukro el coneix i reconeix la gran tasca que esta fent per la seva població. Segurament sense ell Wukro seria molt diferent, quan ell va arribar aquí,

Wukro era el lloc d’Àfrica on hi havia més SIDA per habitant, moltes coses han anat millorant gràcies a ell i a les persones que han confiat en ell i han creat nous projectes.

Un dels projectes més macos que hem vist, és el suport als orfes. És diferent a tots els orfenats que hem vist fins ara, ja que els nens i nenes orfes no van a viure en cap orfenat, sinó que els han recol-locat en cases. És a dir el projecte els dóna suport econòmicament, pagant-los la casa, l’escola, les coses bàsiques i necessàries per viure dignament. Els que no tenen pare viuen amb sa mare, els que no tenen pares amb algun parent i sinó viuen amb els seus germans i una dona cuidadora els visita per fer-los el menjar i està pendent d’ells. Aquesta dona se li paga i sol ser alguna veïna.

En aquest programa hi ha 1800 nens orfes. Són 1800 nens i nenes que se’ls ajuda, dels quals se’n fa un seguiment per un grup de monitors que visiten assíduament les famílies de nens, tots ells coordinats per l’Angel. Això és una despesa econòmica molt gran, que pot fer gràcies a les nombroses ajudes externes que rep, que fins i tot li permet finançar altres projectes d’altres comunitats.

L’Avu Malaku a més fa un seguiment especial dels nens i nenes que viuen al voltant de casa seva. Totes les tardes van a jugar al pati del compaund, són uns 30 nens i nenes. L’Avu Malaku visita cada nit un parell de famílies de nens, per fer-los companyia i per parlar, jugar, fer bromes amb ells. Tots volen ser el centre d’atenció, el que més els fa falta és una figura paterna, ja que cap d’ells té pare i pocs tenen mare, molts dels pares van morir degut al Sida.

Tot i la mala sort d’aquests nens, a Etiòpia estan de molta sort de viure al costat de l’Avu Malaku, és bonic veure les famílies de nens i nenes que viuen junts i que es cuiden els uns als altres, avui per exemple, hem visitat una família de 4 germans, el més gran 16 anys i la petita d’uns cinc anys, viuen sols amb l’ajuda de la cuidadora. Són com comunitats de nens, ja que els nens i nenes orfes de cases veïnes es visiten també entre ells, això si amb la supervisió dels adults.

A més de l’ajuda als orfes l’Angel té dos projectes estrella, un és l’escola de formació professional, on ensenyen als alumnes diferents oficis, enfocats sobretot a les possibilitats de la zona. Una escola que ja se n’ha obtingut profit, ja que varies ex-alumnes treballen en diferents projectes rurals, ajudant al desenvolupament dels pagesos de la zona.

L’altre projecte es la reforestació de diferents zones, sobretot a les afores de Wukro, replantant d’una manera eficient milers d’arbres. Ja que la zona està molt desforestada, un projecte vital crec jo per millorar les condicions de vida.

A casa l’Avu Malaku, sempre està ple de gent, a l’estiu esta ple de Catalans i bascos a més de les diferents persones que treballen, col-laboren o visiten a l’Avu.

Aquests dies l’està visitant en Jean de Dieu, un noi d’uns 28 anys que està estudiant per ser un pare blanc. Fa deu anys que va començar la carrera i encara li queden dos anys per ordenar-se.

L’ordre dels pares blancs ens explicaven en Jean i en Sabu, l’altre pare blanc que està a Wukro, és una ordre que els prepara per ser missioners, sobretot a Africa, també se’ls anomena els missioners d’Africa.

Ens deien que els ensenyen sobretot a entendre les cultures i integrar-s'hi. Els fan viatjar per molts països diferents durant els anys d’estudi, aprenent de diferent projectes i expandint els seus coneixements. No treballen mai en el seu pais, això vol dir que han de renunciar a moltes coses i sobretot a la seva família, tot i que cada dos anys la poden anar visitar. Son gent que dedicaran la seva vida als altres, amb més o menys fortuna, però si tan sol alguns s’assemblen a l’Angel, ajudaran de ben segur a desenvolupar els llocs on treballen.

Llavors enmig d’aquesta conversa, els vàrem demanar que passaria a Wukro quan l’Angel no hi sigui. Amb la gent que parlem arronsen les espatlles. Segur però, que l’impacte serà gran, ja que molta gent que dona suport sobretot econòmic, al projecte de Wukro és espanyola i ho fan perquè hi ha la figura de l’Angel a davant de tot. Segur que quan l’Angel no hi sigui l’ajuda baixarà molt. Tant de bo s’equivoquin.

La congregació ja ha parlat sobre el tema i el mateix Angel ha començat a delegar feina i ha muntat una oficina portada per etíops que li porten ja molt projectes, sobretot socials. A més en Jean de Dieu, està aquí per conèixer el projecte de Wukro i per decidir si es quedarà un temps o no. El problema de la congregació és que el nombre de pares ha anat disminuint, per tant no són suficients per anar suplint a tothom, tot i que cada any van obrint nous projectes.

L’Angel diu que mentre ell tingui corda... ara ja te 70 anys, ell continua al peu del canó.

Esperem que els projectes de Wukro continuint per molts anys.

WUKRO

Wukro esta situat a uns 40 Km al nord de Mekelle. És un poble gran, que ha anat creixent i millorant durant els darrers anys. Wukro no és una ciutat especialment bonica per anar de turisme, però en canvi t projectes de ONGs molt interessants que volem visitar i que ens ajudaran a conèixer una mica mes aquesta regió.

Estem interessats en els projectes que quatre catalans tenen engegats a Wukro i sobretot conèixer a l’Angel Olaran, un personatge conegut arreu d’Espanya i sobretot al país Basc. Ens els pròxims mesos editen un llibre sobre ell i un documental a Informe Semanal. Seria un estil Pere Casaldàliga a Catalunya.

La regió de Tigrai ha estat totalment desforestada per l’activitat humana, això ha fet que augmentes l'erosió que s'empobrís la terra i que l’aigua desfili ràpidament cap a les valls.

Aquesta però, es l'època de les pluges a Etiòpia i en un país tan dependent de l’aigua el paisatge pot canviar molt de l'època seca a la de pluges.

Ara els voltants de Wukro està m

olt verd, camps de blat, amb llavors provinent sobretot de Canadà, camps on el Teff comença aparèixer també. Tot i que al principi de l'època de pluges, estaven una mica asustats, per la poca quantitat d’aigua caiguda, sembla que ha plogut suficient per assegurar una fluixa collita. Aquest any pot ser una catàstrofe, per les regions on la collita no ha estat bona, com el nord del Tigrai, ja que els preus dels aliments han pujat moltissim i els pagesos no és poden permetre comprar res.

Els amics d’Adia que entre altres tenen un projecte nutricional per mes de 400 nens i nenes de la regió de Wukro, em deien que la tona d’aliments que ells compren pel seu programa ha passat de 400 Euros fa uns mesos a 900 Euros en l’actualitat. Això farà també que moltes organitzacions no puguin comprar el que abans podien comprar i

per tant no arribar a tanta gent.

Aquests dies hem visitat també els voltants de Wukro, caminant. És preciós, a més hem estat de sort i ens ha acompanyat un xicot fins a una església ortodoxa on hem tingut una xerrada filosòfica. Aquest noi, advocat i amb cultura, ens deia que ell creu en Adan i Eva, és a dir en la teoria creacionista, que molts americans també creuen, ens volia fer entendre que és el sol qui dona voltes al voltant de la terra i no a l'inrevés.

Al final però co

m que tot és questió de fe, ja que molt de nosaltres ens hem cregut el què ens han explicat, sobretot jo que fent químiques, m’han explicat moltes lleis que segurament són certes, però que de moment no deixa de ser una creença. Per alguns a Europa, la ciència s’ha convertit en una religió també,

Durant la visita per la zona est, hem trobat dos pous d’on la gent va a buscar aigua, construïts en alguns dels projectes de l’Angel Olaran.

Alguns vilatans pero es queixaven i demanaven més atencions pel seu petit poble, totes les ajudes van a parar a Wukro i nosaltres no tenim cap benefici del què s’està fent al voltant del nostre poble(Asaita), Mai en tenim prou, suposo que per molt que es faci, hi ha tant per fer que tothom es queixa. El noi universitari ens deia que no hi havia dret que als orfes del seu poble només els donessin 60 Birr al mes (6USD), mentre que a Wukro els donaven 100 Birrs al mes (10 USD), una injusticia deia.

L'endemà

varem anar a la zona oest, també plena de camps de blat, Teff, després de travessar un riu, dos nois se’ns van ajuntar i ens van acompanyar fins el petit poble de Dongolo. En aquest pais es impossible anar sol, sempre hi ha algú que no té massa a fer que t’acompanya allà on faci falta.

Dongolo és un poble fet de cases de pedra, amb balles de pedra i amb cactus plens de figues de moro. Els nens surten a rebre’ns en tots els portals: Farangi, Farangi, criden. Les dones vergonyoses ens saluden amb el cap cot: Salam.

El dia següent, visitem la zona nord, també caminant, un camí planer que rodeja un turo, camps i algun que altre ramat, ens arribem fins a un pantà petit on només sentim el cant dels ocells. Amb mitja hora potser hem vist 10 especies d’ocells diferents. Es un altre lloc molt bonic.

Wukro en si no és massa atractiu, un poble format al voltant de la carretera que va cap el nord del país i que travessa la població, a partir d'aquí els carrers perpendiculars a la carretera s’han anat construint les cases, l'únic carrer asfaltat és la carretera. Tot i així alguns turistes s’arriben al poble pe

rquè pels voltants hi ha antigues esglésies ortodoxes, excavades a la roca.

Durant aquests dies hem anat visitant el compaund del padre Angel, dels missioners d’Africa coneguts també com els pares blancs. Realment és una persona especial, dedicada als altres amb cor i ànima, és una persona que no para en tot el dia, sembla que no descansi mai.

Mentres amb tot això ens anem fent un nom en el petit Wukro, dos blancs amunt i avall tot el dia no passen desapercebuts, molta gent se’ns acosta i ens dedica l’unica frase que saben en angles: What’s your purpose in Etiopia? “Toma ya” el principi contestes una gran parrafada, però aleshores t’adones que no entenen res i resumeixes amb tourism. La gent és encantadora, el meu nom el coneixen fàcilment ja que és igual que el del jugador anglès que juga al Liverpool Stephen Gerrard i aquí són fanàtics del futbol angles, en Cesc Fabregas segurament és el jugador més conegut a tota Etiòpia. Aquí et fan sentir important, Gerard aquí, Gerard allà, l’autoestima està pels núvols altre vegada, suposo que molt s cooperants deuen sentir l’ho mateix a Etiòpia, aquí tothom et coneix i tothom et vol conèixer ets algú important.



SISTEMA EDUCATIU, FESTA DE L'ASHENDA, MEKELLE



Vàrem desfer el camí fet fins a Goldia, on hi vàrem arribar al migdia, com que teniem gana, vàrem anar a dinar amb dos nois que havien conegut al bus.

L’injera ens surt per les orelles, però és l'únic que hi ha, així que després d’un bon sospir, comencem a endrapar.

Els dos nois ens expliquen una mica com funciona l'educació.

Hi ha 12 cursos, on s’ha de pagar una matrícula anual de 60 Birrs, uns 4 Euros, en les escoles públiques, fins fa poc eren del tot gratuïtes, però ara el govern els fa pagar aquests 4 Euros i això ja hi ha algunes famílies que no s’ho poden permetre.

Els alumnes van passant curs però al vuitè curs, tenen un examen a nivell nacional, que avalua els seus coneixements, després al desè curs en tenen un altre de nacional, que els permetrà passar al curs onze i dotze, que són els preparatoris per la universitat. Els nois i noies que poden estudiar el onze curs i el dotze, han de tenir suport econòmic per part de les seves famílies, ja que són cursos mes exigents que no poden combinar amb la feina. Aleshores aquí és quan hi ha la primera criba, els que tenen una mica de recursos i els que no en tenen gens, que no poden continuar els estudis.

Els que han estat de sort de poder continuar fins el dotzè curs, fan un examen final, que és com la selectivitat nostra i que decidirè què i en quina universitat poden estudiar.

La gent que pot accedir a la universitat, el govern els hi paga totes les despeses universitàries, allotjament, menjar... fins que es graduïn i trobin feina, llavors els universitaris han de retornar el govern una quantitat de diners, per les despeses de tots aquests anys, es com un credit, que es retorna una vegada han trobat feina. Els metges, estan una mica mes collats, ja que han de treballar pel govern durant els primers cinc anys després de la carrera, d’aquesta manera el govern evita que marxin a clíniques privades, ONG o a l’estranger.

Després del cafetó i acompanyats dels dos nois anàrem cap a la carretera que porta a Mekele, per trobar algun camió que ens pogués portar fins a la capital de Tigrai.

Vàrem acordar el preu amb un camió Isuzu, tots dos pujats a la cabina, varem començar la ruta. Durant el trajecte em van cridar l'atenció varies coses.

En les carreteres hi ha punts de control de mercaderies. En el moment que passem nosaltres, el conductor baixa amb el permís de transport i entremig hi va amagar 20 Birrs, d’aquesta manera ens va dir s’estalviava que li revisessin la carrega.

Un cop passat el control, deixàrem la carretera asfaltada, no se perquè, ens vàrem desviar per una pista per on vàrem travessar petits poblets, amb una barreja d’ètnies, els raia i els afar, eren els majoritaris.

Aquesta zona fa frontera amb la regió Afar i la sequedat del passatge fa notar la proximitat del desert.

Pel camí ens creuàvem amb els afar i els seus ramats, les construccions de les cases, són diferents dels afar que viuen en ple desert. Cases mes de fusta, però fàcils de desmuntar, ja que molts d’ells encara son nòmades.

Quan vàrem entrar a l’estat de Tigrai, veiem les dones amb vestits tradicionals i amb un pentinat molt característic. Trenes a davant i el cabell esparrufat pel darrera.

A l’entrar al Tigrai, vàrem poder veure com repartien llaunes d’oli vitaminat per la població, hi havia un munt de gent el costat d’unes grans carpes, que n’hi ha per tot el pais, i des d’on de tant en tant reparteixen un oli que va envasat amb unes llaunes de 4 a 5 Kg amb el logo de USA, n’hi ha per tot Etiopia, les reciclen per fer-ne qualsevol cosa.

La gent s’apilava per recollir el regal i llavors se l’enduen a casa o el revenen en algun mercat.

Es fa de nit i després d’un total de 11 hores de viatge, varem arribar a Mekelle, la capital de Tigrai.

Mekelle

Mekelle es una ciutat petita, amb dos carrers principals que van a parar a la piazza, al centre de la ciutat.

S’esta construint molt i la universitat és nova, també s’hi veu força comerç, tot aixo vist d’una forma superficial, sembla que les coses van millorant. en aquesta ciutat. En aquesta regió, es on va néixer l’actual primer Ministre d’Etiopia, en Meles Zenawi i alguns desconfiats d’altres regions creuen que te un tracte de favor vers el seu poble natal. La gent de Tigrai que va estar molt castigada durant molts anys, per l’antic regim comunista del dictador Mengistu, esta contenta que el president sigui de Tigrai, a més estan convençuts que els amarics no els poden veure i que si entres al govern algun partit amaric, el poble de Tigrai en rebria les conseqüencies i la marginació, per tant per ells que no toquin en Meles Zenawi, tot i que dolent és un compatriota seu, per tant almenys no els vol cap mal.

Tigrai és el bressol d'Etiòpia, ja que d’aqui daten les primeres civilitzacions etiops, com l’Imperi d’Aksum. També en aquesta regió es per on es va introduir la religió ortodoxa, a través dels grecs, siris, libanesos i també per on va entrar la religió musulmana, a la ciutat de Negash, s'establi la filla de Mahoma, mentre eren perseguits, quan aquests retornaren a Aràbia, Mahoma deslliurar a Etiòpia de la Jihad.

Els dies que hem estat a Mekelle, hem estat molt distrets. Em sembla que mai m’havien perseguit tantes dones.

La festa de l’Ashenda

La celebració de l’Ashenda es els dies 22,23,24 d’agost a tota la regió de Tigrai. Té un origen religiós, de fet continua molt lligada a la religió. Se celebra la fi del dejuni de carn, alcohol i sexe que feien els ortodoxes durant les darreres setmanes.

Se celebra també l'elevació de la verge Maria fins al cel. Per això es la festa de les dones verges.

Les dones verges i no verges desfilen pels carrers amb grups mes o menys nombrosos, vestides, maquillades i pentinades de manera tradicional. Desfilen pels carrers, bars botigues, per tots els racons de la ciutat, canten i ballen unes cançons tipiques d’aquestes diades i mentre persegueixen sense descans a tots els homes que troben en el seu pas, perquè els donin diners. Molts homes les eviten corrents pels carrers, d’altres no tant esportistes es treuen una petita propina de la butxaca perquè les deixin passar. Nosaltres homes i estrangers (farangis ens anomenen per tot etiopia) estem perseguits sense treva. Els bars quan escolten que algun grup de dones s’acosta preparen la propina perquè no entrin a molestar els seus clients. La veritat es que per nosaltres va ser tota una experiència i quan deixaven d’avasallar-te era bonic veure com ballaven i cantaven pel carrer, quan es trobaven dos grups feien competicions per veure qui millor ho feia.

Jocs Olimpics

Aquests dies s’han celebrat els jocs Olimpics. L’Estat d’Etiopia estat exultant i promou la unió etíop a traves de l’esport.

Els corredors de fons etíops sempre han estat molt bons, pero aquest any s’han sortit, ja que han guanyat els 5000 metres homes i dones i els 10000 metres homes i dones.

La ETV, la televisió etíop, l'únic canal que hi ha, a no ser que un tingui satel-lit, no para de repetir les imatges dels triomfs etíops amb musica i la bandera etíop de fons. Inclús el Primer ministre ha parlat per la televisio per parlar del gran Estat Etiop.

Suposo que un dels principals objectius d’un estat format per variïs estats és unir-los en un d'únic i indissoluble, de manera que desapareguin els moviments independentistes. Cosa difícil tal i com s’ha demostrat a tot l’Africa on l’Estat ha fracassat en la majoria de casos.

LALIBELA, ORTODOXOS, USAID



Lalibela segurament és un dels llocs mes turístics d'Etiòpia. Per això al arribar ja et trobes amb més d’un busca-vides que intenta vendre’t algun tour o portar-te algun hotel, per obtenir aixi la comissio.

Tot i això és un lloc tranquil, rodejat d’un paisatge muntanyós preciós.

És un lloc allunyat de les grans ciutats i accepta la gent que viu al poble de Lalibela, la resta viu a les afores o per les muntanyes dels voltants. És un lloc totalment rural, tot I ser un lloc turístic, és normal trobar-te gent del camp que et mira amb curiositat.

El diumenge és el dia del mercat i molts pagesos venen a vendre tot tipus de productes del camp i animals. És un paradís pel fotògraf, ja que la gent es deixa fotografiar sense immutar-se, sembles invisible.

L'endemà visitem les esglésies ortodoxes que estan excavades a la roca. Construides des del segle VI, tot i que la majoria foren construïdes al segle XIV, quan el rei de la zona tenia un gran poder.

La religió ortodoxa, fou introduïda per un grup de missioners cristians, precedents de Grecia, liban, Siria, explica la llegenda que fou al voltant del s IV. Quan uns missioners i els seus deixebles tingueren de fondejar a les costes d’Eritrea quan foren atacats per una pirates. El missioner morir per causa de l’atac i els dos deixebles foren portats fins a la cort del rei. En aquells temps el rei governava tota la zona nord d'Etiòpia i l’actual Eritrea.

Aquests deixebles esdevingueren la ma dreta del rei, qui va adoptar la seva religió, la ortodoxa, i l’imposar en tot el seu regne.

La religió ortodo xa actual, té influències de l'església libanesa i síria cristiana, i també de la jueva. Ens expliquen que l'església ortodoxa d'Armènia potser és la més similar a l'etíop. Una església ortodoxa amb unes tradicions molt antigues i alguns es queixen del conservadorisme i de l'immobilisme que ha tingut durant molts segles, moltes misses es fan amb una llengua desapareguda que es el Ge’ez, com el llatí abans.

Un noi que treballa en un projecte rural, m’explicava que fa uns cent anys l’església ortodoxa etíop, estava molt influenciada per l'església copta d’Egipte, llavors el xicot em deia, que el patriarca d’Egipte, sabent que Egipte depenia moltissim del Nil i que el Nil provenia d'Etiòpia, es va inventar unes festes religioses perquè els pagesos etíops no poguessin aprofitar l’aigua. Em comentava en Cacsay que els pagesos tenen uns 100 dies de festa designats per l'església, Durant aquests dies de festa no treballen i la majoria d’aquests dies de festa estan en l’epoca plujosa, així que moltes vegades veuen caure la pluja i no l’aprofiten, perquè són dies festius. No se si l’ho del patriarca egipci és una llegenda o és cert, el que si és cert son la gran quantitat de dies festius que tenen i el problema de l’aigua amb Egipte, que dura des de fa anys i que de moment no permet aprofitar l’aigua del Nil als etíops.

L'església ortodoxa es diferencia de la catòlica sobretot en la manera d’entendre la figura de Jesús. Pel que m’han explicat a Lalibela, els ortodoxos entenen la figura de Jesús com una divinitat, Jesús no es la figura humana que va baixar a la terra enviat per Déu, que és el que creuen els catòlics,els ortodoxos no separen la figura humana i l’espiritual de Jesús, per ells Jesús es diví de principi a fi, des del seu naixement fins a la seva “mort”.

La jerarquia eclesiàstica a Etiòpia comença amb els diaques, llavors venen els sacerdots. Els dos es poden casar, llavors hi ha els monjos que són gent que ha optat pel celibat, ja sigui des d’un principi o perquè han quedat vidus. Desprès venen els papes que serien com els nostres cardinal i finalment hi ha el gran patriarca. Ens comentaven que la gent està perdent la fe en l'església ortodoxa perquè aquesta s’esta polititzant cada vegada més.

Lalibela és encara en l’actualitat un dels llocs més sagrats pels etíops ortodoxes.


Les seves esglésies excavades a la roca són meravelloses, veure a la gent, els sacerdots, celebrar els ritus religiosos en aquestes esglésies és emocionant. És com recular en el temps. Les dones sobretot, arriben a les esglésies cobertes amb un mena de mantell blanc fet de fil, es senyen i besen les parets de les esglésies.

Molts ortodoxes, tenen la senyal de la creu al front, alguns se la pinten, però bastants se l’han fet per sempre, marcant-se, de petits els hi fan uns talls en forma de creu, que els queda per sempre. Sembla ser que aquesta tradició, que no agrada a molts joves, prové dels seus avantpassats. Etiòpia hi ha molts musulmans i per por que els seus fills no es convertissin en musulmans, ja que aquesta religió creixia en forca, doncs els marcaven, d’aquesta manera s’asseguraven que tota la vida serien cristians.

En l’actualitat la fe ortodoxa representa un 45% de la població etíop.

Les esglésies són llocs molt bonics, amb una atmosfera forca mística al seu interior,sobretot quan els sacerdots entonen els seus cants monòtones Durant hores, podrien ser fàcilment confosos amb els cants budistes.

Fins i tot en una de les esglésies vaig poder veure un exorcisme. Hi havia un sacerdot amb una creu ortodoxa de metall, refregant-la amb força per la cara i el cap d’una noia, aquesta cridava i plorava, mentre dues dones l’aguantaven. Mentre el capella fregava amb força el cos de la noia, anava recitant una mena de pregària.

L’escena va durar forca estona i quan vam creure que el dimoni va sortir del cos de la dona, aquesta es va quedar estirada, amb el cap a terra i somiquejant.

La figura de la creu és molt important pels ortodoxes. Com que Jesús va morir a la creu, vessant-hi la seva sang, aquesta roman en la creu, per tant serveix per purificar, ja que Jesús està en la creu. Una creu que es una relíquia i que fa un parell d’anys van robar, fa uns mesos va ser retrobada a Bèlgica i retornada a Lalibela.

Lalibela, podria ser considerada una meravella del món.

Les esglésies però no són únicament a Lalibela, sinó que n’hi ha varies pels voltants, que es poden visitar a peu o llogar algun transport, per anar-hi.

Varem anar a visitar una de les esglésies que es troba a 2h i mitja de camí amb cotxe, tot i estar només a 42 Km. L'església és bonica,dins una cova i ben conservada pels monjos que hi viuen i pels diners que els turistes anem deixant. Peró el més bonic és el trajecte.

Un trajecte serpentejant, enmig de les muntanyes, on constantment ens trobem la gent del camp que transporta sobre la seva esquena, aigua, llenya, palla, nens…

Una vida dura, per una gent molt forta. Les muntanyes i valls estan molt desforestades, per causa del combustible, que únicament és fusta, i que l’agafen directament dels arbres i arbusts i també la talen per poder-hi conrear, blat, blat de moro, cibada, teff, una mena de mongetes…. Els cultius pot ser no tenen un alt rendiment, pero n’hi ha arreu.

El que també és estrany, és que durant el trajecte ens hem trobat amb dues carpes, una de USAID I l’altre de la ONG Plan, utilitzades per emmagatzemar menjar, per les époques de vaques flaques.

També és estrany que en petits mercats locals hi havia els pots que reparteixen la gent de USAID, que són d’oli vegetal reforçat amb vitamina A. Són inconfusibles ja que tots tenen la paraula USA ben gran, i el pot metàl·lic, llavors és reutilitzat pels vilatans per moltissimes coses. A vegades penso que els interessa més el pot que el contingut.

Com deia en molts mercats hi ha aquests pots i també sacs de blat USAID, que són revenuts, està clar que tot això és impossible de controlar, però denota que hi ha alguna cosa que no funciona. Perquè un lloc com aquest, els conreus haurien de ser suficients perquè els pagesos poguessin vendre únicament els seus productes. Tots els diners usat per donar menjar,podrien haver estat utilitzats per millorar l’agricultura i no tenir d’arribar a situacions extremes tal i com passa en alguns llocs d'Etiòpia.

El trajecte de tornada, també va ser molt interessant, em vaig asseure al costat de la Teresa, una dona d’uns 65 anys, portuguesa i que fa anys que viatge sola pel món, unicament amb un llibre com a guia.


L'AFAR EMPRENYAT




Ens llevem de bon matí i abans d’esmorzar,em vaig a dutxar. En aquesta zona no es gasta més de 2 litres d’aigua, per una bona dutxa. L’aigua, és un bé preuat en aquesta regió desèrtica, tot i que ara hi ha petites inundacions, però ara és l’epoca de pluges i per tant és el que toca.

Se’ls ha espatllat la bomba d’aigua del poble, això vol dir que l’aigua no te prou pressió i no arriba a la majoria de llars.

Aleshores la gent, va al punt més baix del poble, per carregar-se a l’esquena, bidons de 25 litres,o bé els carros tirats per burros s’encarreguen de fer-la arribar a algunes cases.

L’aigua corrent però arriba a pocs llocs, això vol dir que la majoria de famílies han d’anar a buscar l’aigua al riu o en pocs pous que s’estan començant a posar, sobretot per l'època seca, i la gent no hagi així no ha de fer grans desplaçaments. Unes caminades que la majoria de vegades solen fer els nens i les dones.

Doncs un cop dutxats, esmorzats, haviem d’anar a Afambo, un població frontera amb Djibuti. El plan però se’ns torça, ja que amb la gent que havien d’anar-hi, ens diuen que necessitem un permís del govern de la regió per poder-ho visitar.

Ens molesta que no ens ho diguessin abans, però ara no hi podem fer res. Així que el primer carro que passa li diem que ens porti a les afores d’Asaita.

Volíem anar a veure cocodrils. Un parell de nois ens diuen que ens hi acompanyaran, és una mica lluny, ja que hi hem d’arribar a peu, i les muntanyes on hem d’anar es veuen lluny a l'horitzó.

Així que ens posem en marxa, direcció a les muntanyes, fa calor, però passa un ventet que et refresca el cos tot suat.

El paisatge es àrid, hi ha matolls verds, d’on les cabres i les vaques s’alimenten.

Ens anem trobant amb petits pastors afars, nens sols, que els servim de distracció durant una estona.

Desprès de caminar unes horetes, arribem al riu Awash, però no ens hi podem acostar massa, perquè esta ple d’aiguamolls. Busquem amb la vista el rastre d’algun cocodril, no estem de sort, no n’hi ha cap. Els nens com per consolar-nos es treuen la poca roba que duien i es banyen, fent tombarelles, al riu. Foto! Foto! Criden.

Donem mitja volta, després d'un parell d’hores caminant, sota un sol aplastant, veiem un grup de cabanes Afar i ens hi acostem. Per arribar-hi hem de creuar un laberint de petits rius. Quan hi arribem ens surten a rebre els nens. Desprès surten els adolescents, amb el seu pentinat perfecte, amb els pals de pastor i el punyal de més de dos pams penjat de la cintura. Fem unes quantes fotos i ens comuniquem per signes, ningú parla català. Desprès surt una dona, que ens senyala una zona inundada i crec entendre que allà hi havia casa seva. Ens demana money, una paraula força habitual a Etiòpia.

De sobte, sentim uns crits. Un home afar, s’acosta amb el pal llarg les mans i amb cara de pocs amics. Primer no entenem que vol, però segur que res de bo, pel to de veu que utilitza. Nosaltres amables, li fem veure que no l’entenem. Llavors els dos xicots amb que fèiem la caminada, ens tradueixen amb el seu anglès precari. Paper, que l’home ens demana un paper que hem de portar si volem visitor la zona.

Llavors l’home ens agafa, ens vol fer entrar al tancat espinós que rodegen les 3 cabanes. Nosaltres ens fem els suecs, que no l’entenem, intentem marxar. Ens barra el pas, alçant el pal, mentre els seus fills amb els pals a la mà estaven per allà, passius.

L’home ens torna a fer senyals del paper, que si no tenim el permís no podem estar allà. Nosaltres amables i rodejats de gent curiosa, tornem a intentar marxar, però entre el rierols que hi ha, i els fills de l’home estem rodejats.

L’home a més fa fora als notres “guies”, si marxen ens costara tornar.

Li oferim diners, per desgràcia el permís més utilitzat. Ell ens els rebutja, tot ofès. Llavors, és quan un dels seus fills arriba amb un fusell.

Aquí ja no sabem com reaccionar, el que fins ara podia ser un joc, ara podria arribar a ser perillós. Sort que un dels fills, en veure el fusell, s’enfada amb el seu germà i li pren el fusell.

L’Afar continuava fet una fúria, al final augmentem la suma de diners, llavors excepte el permís com a vàlid, ens deixa marxar.

Estem emprenyats, la mare que va parir als Afar! Be,la mare que va parir aquest afar.

Les generalitzacions son paranys facils de caure. Fins llavors tots els Afar s’havien portat molt bé amb nosaltres. Potser els homes són una mica mes esquerps i altius, però em sembla que forma part del seu tarannà guerrer. Ara aquest Afar era

un …..

ZONA AFAR. METGES QUE AJUDEN O S'AJUDEN?




Fa calor, fa molt calor. Asaita és la població on ens trobem ara, es d’aquells llocs, on et preguntes perquè la gent s’ha establert en un lloc tan inhospit.

Temperatures de 40 a 50 graus, fa calor, l’energia se te’n va sola per tots els porus de la pell. Tot costa, la gent sembla que estudii els seus moviments abans de fer-los, per no malgastar esforcos.

Asaita és un població que esta a la ribera del riu Awash a 50 Km de Djibuti, en plena regió dels Afar.

Els Afar, són una ètnia que sempre m’havia fascinat, ja que els grans aventurers de finals del s.XIX i principis del XX, en parlaven com grans guerrers, nòmades i que s’efilaven les dents, per semblar més agressius.

M’imagino que les coses han canviat forçaa en aquesta regió des de llavors. Ara bé, els afars continuen sent nòmades, buscant les millors pastures pel gran desert, que es creu que es el més calurós del planeta, ja que hi ha una gran depressió que està per sota el nivell del mar. Els afar continuen esmolant-se les dents, tenen els cabells llargs fins el coll, a l’estil Cleopatra, però arrissats. Són gent molt orgullosa, sobretot quan van amb els seus ramats de vaques, no et dirigeixen ni la mirada, al principi són esquerps i amb un semblant seriós, t'insinuen que no intentis fer fotos.

La mirada intimida, les dents fan por, però el que realment et para els peus, són els fusell Kalashnikov que la majoria d’ells transporta a les seves esquenes.

Simbolitza poder, t’ho diras.

Ens explicava un noi de la zona, que els afar estan formats per diferents clans i que els fusells els dóna estatus.

Els afar han lluitat des de sempre entre clans i amb tots aquells que s’endinsaven dins el seu territori. No dubtaven gens en utilitzar la força per fer-los fora.

Aquest noi ens deia que feia dos dies havia hagut dos morts degut a la lluita entre clans.

Comerciaven sobretot amb sal, ja que aquest desert es una zona rica amb sal, que durant segles fou importantissima i fins i tot moneda de canvi per totes aquestes zones.

Es veu que els mercaders que els hi compraven la sal, no els veien mai. Utilitzaven un mètode curiós. Els afar deixaven un muntonet de sal i marxaven, aleshores, el mercader arribava, veia la quantitat de sal i deixava unes monedes, i marxava.

L'endemà tornava l’afar i si considerava suficient la quantitat de monedes les agafava i marxava, sinó, les deixava perquè el mercader quan tornava, deixés més monedes, sinó s’acabava l’intercanvi.

La veritat és que els homes imposen però com a tot arreu hi ha gent per tot, quan ens hem passejat pels seus poblats, la gent ha estat encantadora, oferint-nos dàtils que acabaven de collir. Les dones guapissimes, mig avergonyides sempre ens dispensaven una rialla captivadora.

Són gent que depenen del temps, per les collites, per les pastures i es van movent amb les seves cases, que són una mena d’iglus fets de pell, les mouen buscant les millors pastures i sempre delimiten amb branques espinoses els voltants de la casa.

Una vida tradicional que es veu amenaçada, per la pressió exterior, en forma d’empreses que han vist els recursos que pot oferir la zona. També algunes ONGs o el mateix govern creuen que la vida sedentària facilitaria i ajudaria a una millor vida a aquesta ètnia, això si, es veu que ells no conten, perquè pel que sembla ningú el pregunta el que ells volen. Es clar son uns bàrbars que han de saber ells.

En tota aquesta zona, com altres regions d’Africa, hi ha un gran percentatge de dones amb els genitals mutilats. Una tradició que no la practiquen únicament els musulmans, majoritaris en aquesta regió. Els afar son musulmans, però també alguns ortodoxes, fan l'ablació a les seves dones. Ja que es una tradició que sembla ser prové dels faraons egipcis, una manera que utilitzen les famílies, per demostrar la virginitat de les filles. Unes filles que amb menys de cinc anys ja se les ha casat amb un home de potser 30 anys.

Aquesta regió àrida, esta regada pel riu Awash, un riu que va a parar a la frontera amb Djibuti, en un lloc anomenat Afamo. Aquesta regió, aprofita l’aigua d’aquest riu per conrear-hi diferent tipus de cultius, mitjançant canals que porten l’aigua als conreus.

Aquests canals porten l’aigua per regar cultius de cotó i de canya de sucre. Cultius financiats per xinos i indis. Uns cultius per fer roba i per aconseguir biodiesel.

Juntament amb els de roses són els cultius amb millors infrastructures que he vist.

El curiós és que no es gasten diners en infrastructures per conrear aliment.

Estrany que el govern doni tantes facilitats a inversors estrangers i no es preocupi de millorar els seus cultius, és molt estrany en un país tan necessitat de menjar.

La salutació en aquesta regió, canvia. Tant homes com dones es donen tres petons de forma alternada, a la mà dreta que es tenen agafada, mentre diuen el salam pertinent.

L’hospitalitat de la gent continua i fins i tot a vegades se’ns fa pesat, no estem acostumats a aquest desbordament d’amabilitat i sempre que passegem pel poble estem

rodejats per un mínim de 5 o 6 nens i nenes que ens segueixen a tot arreu, a vegades unicament ens donen la mà i ens acompanyen, d’altres volen que els fem fotos…..Que

no entenen que provenim d’una societat més individualista i la companyia a vegades

ens atabala!

Aquests dies també els hem compartit amb 4 dentistes espanyols que sónn amics de una

ONG espanyola, instal·lada a Asaita. Els dentistes han vingut a curar i a treure dents. S’han portat tot el material Durant 20 dies venien per ajudar a aquesta pobre gent.

Dic venien perquè hores d’ara, el projecte està parat, degut a una disputa entre els dentites i el metge en cap del centre hospitalari d'atenció primària.

Crec que aquest podria ser un bon exemple del que a vegades significa l’ajuda per uns iI pels altres.

De les dues parelles, elles son les dentistes i ells les ajuden. Les dentistes van començar des del primer dia a fer extraccions, la veritat es que tots estaven molt estressats I nerviosos volien manegar les coses a la seva manera.

El metge del poble, volia veure com les dentistes s’ho manegaven i també volia manegar. El metge etíop, va posar en dubte la professionalitat de les dentistes, sobretot en la manera d’esterilitzar els instruments.

Les dentistes es van indignar moltissim, com podria ser que un metge etíop, que segur que no tenia ni el titol i que no te ni idea dels moderns sistemes d’esterilitzacio posés en dubte la seva professionalitat.

Li van fer un discurs, explicant-li que ells havien vingut aquí voluntàriament, que s’havien gastat molts diners i molt temps, perquè ara ell posés en dubte la seva professionalitat

Un cop desfogats tots, van continuar fent les cures.

A l’hora de dinar, les dues dentistes, s’enfilaven per les parets i no paraven de dir que elles s’havien gastats molts diners per venir aquí, però que si havien de marxar, marxarien. Ja havien fet les fotos per ensenyar als seus sponsors i que ara marxarien a un altre lloc que segur que estarien mes ben rebuts.

La llet pels nens , també se l’emportarien i la donarien a algun altre lloc. Al final van trucar a un dels directors de la ONG espanyola i van decidir de parar les jornades dels dentistes.

La veritat és que els dentistes tenien raó, el sistema d'esterilització era correcte. El metge d'aquí era un pesat no tenia raó, a més a la gent del propi lloc no els agrada aquest metge. Ara bé, el que crec que importa més és la reaccio de les dentistes.

La prepotència amb que ens mirem a la gent d’Africa. La seguretat de que ells no ens poden ensenyar res. No ens posem per res en la seva pell i potser encara que tinguessim raó, havien d’entendre que el metge podria sentir-se gelós o desplaçat, per unes dentistes(dones) que venen 15 dies i que no el van tenir en compte per res.


El pensament que molts cops podem tenir es, “no es pot confiar en aquesta gent, que no saben res, segur que la carrera a Espanya no els serviria per res”. Així no es pot anar, la veritat és que no és l'únic cas que he vist.

Anem a ajudar a tirar endavant unes persones, o anem a fer-nos pujar l’autoestima, per poder explicar a la tornada que hem fet obres caritatives i així pujar encar més la nostra autoestima, perquè la gent ens vagi dient l’ho bons que som.

Crec que no es pot anar amb aquesta prepotència. Així desajudem. És veritat que Etiopia és un pais del terrcer món i que en alguns aspectes, sobretot els tecnologics està atrassada, però no potser que ens presentem a un país, pensant que ningu ens ha d’ensenyar res i que nosaltres els hi hem d’ensenyar tot.

En Pere Casaldaliga, tenia una paraula que m’agrada molt INTER-INTEGRACIO. Tots hem d’aprendre de tots. Sumar-nos.

També cal dir que aquesta prepotència no es dóna únicament entre algunes persones del primer amb les persones del tercer món, ja que fins i tot d’una manera més acusada es dóna entre etíops que tenen una diferents estatus social, aquells que tenen un bon lloc de treball en el país i que es guanyen be la vida, miren per sobre l’espatlla a la resta.

Per exemple molta gent que treballa per ONGs internacionals i sobretot alguns treballadors de les UN etíops, van amb una soberbia extrema.

Treballar en una ONG internacional és el somni de molts etíops. Per aturar fuga sobretot de metges cap a l’estranger o cap a ONGs internacionals, el govern obliga els que s’han acabat de llicenciar a treballar pel govern Durant un mínim de 5 anys per tal de poder aconseguir el títol.

Un metge que treballa pel govern cobra uns 2000 Birr=140Euros per mes, un metge que

treballa a una ONG internacional pot arribar a 700 Euros el mes. Qui no canviaria de lloc de treball?

divendres, 25 de febrer del 2011

PROBLEMÀTIQUES DE LES ZONES RURALS, AFNE


Anem a Kombolcha, perquè volíem veure el projecte d’Afne. Una associació catalana on la majoria d'associats són mares i pares que han adoptat nens i nenes etíops i que volen ajudar al país etíop d’alguna manera, per això han fundat la ONG Afne, amb la qual han construït un orfenat a la ciutat de Kombolcha.

L'orfenat encara no està operatiu fins el proper setembre, així que hem vist les instal·lacions, grans, espaioses i semblen ben pensades, tot i que fins que no estigui tot engegat amb els nens i sobretot amb els seus treballadors, no sabrem, com anira la cosa. De moment pinta molt bé.

A Kombolcha hem conegut en Salomon Kebede, un noi de no més de 30 anys, amb qui hem après un munt de coses. Una altre cuca de llum a Etiòpia.

En Salomon es sociòleg, una carrera que està de moda a Etiòpia, podria ser per la necessitat de persones preparades per treballar en els serveis socials i l’altre perquè és una carrera amb força sortida, ja que és el perfil que busquen moltes ONGs. Mirant el diari la majoria de llocs de treball sol·licitats provenen de ONGs internacionals, a mes son els llocs de treball mes ben pagats. Molts etíops aspiren a trobar un lloc de treball en una Organització internacional.

En Salomon té una visió de l’ajuda una mica diferent a la que tenen algunes ONGs internacionals.

En Salomon considera que l’ajuda ha de venir de tot arreu, perquè Etiòpia té moltes necessitats, però creu que, qui millor la pot repartir i qui millor rendiment en pot treure es la gent etíop, ja que són ells qui millor coneixen a la seva gent.

Està clar que hi ha molta corrupció i que molts diners es perden pel camí, però segons ell això esta canviant, ja que les noves generacions tenen ganes de canviar les coses. Ara falta que els hi donin la oportunitat. Jo puc dir al seu favor que la gent compromesa, I que mes treballa de forma altruista per Etiopia es la gent jove.

En Salomon treballa amb una ONG local, finançada per una ONG canadenca. S’anomena, Family guidance associaton of Ethiopia.

Treballen sobretot en les zones rurals. Llocs on moltes vegades s’acorden casaments entre homes i nenes joves. On les dones viuen en unes condicions molt dures, treballant mes de 16 hores, per tirar endavant la família. Solen tenir fills als 13,14 i15 anys quan encara elles son unes nenes, amb els problemes de salut que això els pot provocar, tant físics com psíquics. En aquestes comunitats les dones moltes vegades són les que hi perden mes i fins i tot son pressionades per les pròpies families a abandonar la casa, quan encara són unes nenes, perquè l’economia familiar és escassa i no arriba per tothom, aleshores les famílies creient-se que les seves filles estaran millor a les ciutats, les fan marxar, llavors aquestes nenes son carn de canyó pels proxenetes. A mes Kombolcha, és una ciutat que és un creuament de carreteres. Durant molt de temps va ser un lloc de pas dels transportistes provinents dels ports d’Eritrea, això va fer que s'instal·lessin molts prostíbuls que encara ara duren. Aquest èxode de les zones rurals, cal matitzar que també es produeix en els nois, on llavors es tornen uns busca-vides al voltant de les estacions d'autobús o es guanyen la vida netejant sabates.

Aleshores l'associació, treballa amb les comunitats perquè elles mateixes trobin solucions a diferents problemàtiques que hi puguin haver-hi en l'àmbit familiar.

Van pels pobles escenificant amb obres de teatres i musicals, diferents escenes de la vida quotidiana, sempre amb un rera-fons moral, que serveixi per educar a les families amb un alt nivell d'analfabetisme.

Treballen també el tema de HIV, el del drets dels nens i nenes, detectant nens i nenes que abandonen les seves llars. Estudien el seu cas, parlen amb el nen, parlen amb la família, intenten que el nen torni a casa. La majoria de vegades, ens explicava, quan criden a la família i els expliquen la situació, moltes mares i pares ploren d’alegria de retrobar el seu fill. Moltes vegades els pares creuen que el nen\a a la ciutat tindrà més possibilitats, llavors quan coneixen la realitat i les condicions que vivia el seu fill\a aquests son rapidament readmesos per les seves famílies amb alegria.

En Salomon, no està massa d’acord en el tema de les adopcions, ell creu que moltes vegades no s’intenten reintegrar els nadons a la comunitat. Que els nens, primer s’ha d’averiguar si tenen pares i si no entenen s’ha d’intentar que alguns dels seus parents se’n facin càrrec, la seva associació dóna una ajuda de uns Euros al mes en casos com aquests, a més de fer-ne un seguiment. Si no hi ha familiars s’intenta que algú de la comunitat els adopti, hi ha parelles que no poden tenir fills.

Si no es troba ningú pels nens, se’ls porta als serveis socials perquè els portin en

un orfenat, ell creu que aquesta hauria de ser la ultima opció. Ja que l’orfenat a vegades els fa créixer en una mena de bombolla, sobretot si son dirigits per estrangers, ja que segons ell els pot portar a conflictes culturals.

Admet pero que tot aixo seria l’ho idal, pero que de moment amb la gran quantitat de nens orfes que hi ha, totes les solucions son benvingudes, fins i tot l'adopció, que és la gran sort per alguns nens pero no la solució pel seu país.

Creu que moltes ONGs occidentals, tot i la bona intenció d’ajudar, a vegades compliquen les coses, ja que fan la feina que hauria de fer el govern, a més a vegades d’una manera massa prepotent, les coses s’han de fer segons el seu punt de vista, sense intentar entendre el rerefons cultural.

Ell mateix admet que té problemes alhora d’entendre moltes situacioins que es donen sobretot a les àrees rurals, ja que molts cops son dos mons diferents. Llavors creu que ONGs amb personal estranger es poden confondre, volent imposar la seva visió, amb tota la bona fe, però equivocant-se a l’hora de trobar una solució pel poble etiop.

Creu però, com en el tema de les adopcions que hi ha tant a fer i que el govern fa tant poc, que actualment qualsevol tipus d’ajuda es bona.

M’agrada la seva manera de fer. Amb els problemes que es troben en les arees rurals, ell creu que es molt important buscar una solució conjunta amb la comunitat, que sol estar representada per un grup d’ancians i sobretot respectar la solució que hagi pres la comunitat.

Explicava un cas forca dur però a la vegada molt il·lustratiu.

Una noia de 15 anys, quan anava a l’escola, va ser violada per un vei. Amb això la noia va quedar embarassada, una deshonra per la família, ja que la noia perdi la virginitat abans de casar-se es una cosa gravissima en la seva cultura. Quan la noia va tenir el fill, el seu pare la volia fer for a de casa. Llavors l'associació on treballa en Salomon s'assabenta del cas. Una infermera i assistent social, vam anar variis dies a casa la noia, per buscar solucions amb la família i fer-los entendre que aquell era el millor lloc per la seva filla. Els ancians de la comunitat també van intervenir en el cas i al final tots van estar d’acord que la noia s’havia de quedar amb la família, que era on estaria millor. Això va crear un precedent molt important en aquella comunitat.

A la vegada els representants de la comunitat es reuniren amb el violador, qui va admetre la seva culpa i va voler ajudar amb tot el que fos possible a la família de la noia, per esmenar el seu error. La comunitat fou la que determinaria el “càstig” per l’home, que evidentment no era anar a la presó. Segurament, el castig devia ser massa lleu per nosaltres. Peró en aquests moments l’ho important és que la noia fos readmesa a la comunitat i sobretot a la seva família.

Aquest exemple, explica una mica la manera de pensar d’en Salomon. Creu que l’ajuda és necessària, però no a qualsevol preu, que és la gent qui ha de decidir el que vol i el que no vol. La comunitat ha de tenir la capacitat de poder decidir el què més l’hi convé.

Crec que seria un bon camí a seguir. Peró recordo quan l’any passat li vaig preguntar a en Pere Casaldaliga, que s’havia de fer si ensenyar a pescar o donar el peix. La seva resposta fou contundent.” S’ha d’ensenyar a pescar, s’ha de donar el paix I s’hi fa falta tota l’aigua del riu. No veus que Durant tants anys els hi hem estat prenent tot, que ara no tenen de res”.